Confeti

Les copes, que fan pinya. Ei, que la meva no té cava. Un petó, dos, cinc, deu. I una abraçada, la teva, amb la boca que em rebenta. Feliç any nou. Focs artificials al retall de la pantalla. Toca la dotzena: vaig tres grams de raïm tard. Toca l'onzena. Ets una tramposa, dus el raïm pelat i sense pinyols. Així, qualsevol. La desena. Quin silenci. Esteu bé? Ja callo... La novena. Diuen que es pot demanar un desig amb cada campanada, no? O m'ho he inventat? La vuitena, és la vuitena. Que sigui rodó: que l'any acabi com comença. Tots aquí. Tu, a l'altra banda de la taula, que perds el compte per un somriure. La setena. Que als testos del balcó em floreixin les paraules que hi he plantat i hi arrelin a prova de totes les sequeres. La sisena. Que durant tota la primavera ballem un vals a cadascun dels carrerons del Raval que el sol ombreja a primera hora de la tarda. Cada dia, a les quatre en punt. La música, la poso jo. La cinquena. Que nevi amunt tot l'hivern. La quarta. Que el meu aniversari passi de llarg dels vint-i-molts. La tercera. Que els gratacels s'esquerdin com els talls de torró de Xixona. La segona. Que aprengui d'un cop i per sempre a viure del revés. Perquè del dret, ja me n'he cansat. La primera. Ara, sí. Quatre, tres, dos. Vigileu, encara no, que comencen els quarts. Un...

Fum

No nevaran llumetes roses, grogues o verdes, com a la fotografia d'aquí dalt. Ni tan sols estels de gel. Amb prou feines farà un fred d'aquells que clamen al cel una estufa i una manta perquè l'engalanis d'engrunes de neula. Però mira, demà és Nadal. Passat, Sant Esteve. I d'aquí dos mesos serem al febrer i tal dia farà un any. D'un temps ençà trobo massa salats els canelons i l'escudella. Després de dinar em beuria el verd dels rius i els llacs, lleparia la xocolata blanca que corona les muntanyes, i el nivell dels mars i els oceans baixaria uns dotze metres, fins que m'explotés l'estómac de tanta aigua i tornés a ploure. Les postres m'embafen. Fa anys em delia pel torró de nata i nous. Ara detesto que les miques del d'Alacant es facin nius als meus queixals sense permís. Tot plegat massa sal, massa sucre. Quan haguem començat el segon plat la tieta Maria explicarà la història de la guerra. Els roncs del meu marit es despertaran a l'hora del cafè, des del sofà. I la meva mare no hi serà. Un altre any. I ho pensaré i em tornarà l'angúnia de viure, les ganes de ser nena. Fum, fum, fum. Quan els carrers fan olor de llenya que crema, la bufanda em tapa la boca i tot són regals, i què bonic que ens ha quedat el paper de plata del riu del pessebre, amb els ànecs nedant. Ja ha sopat, el tió? Fins que aquell maleït nen de l'altra classe m'abordi al pati de l'escola: ei, que els reis són els pares. I jo que no me'l voldré creure i faré que no amb el cap i arrencaré a córrer darrere la pilota, per no sentir-lo més.

Enyor

Prem el "play"...


Em va encisar així: es va escolar entre les cortines inquietes del balcó i no n’ha sortit mai més. Com aquell primer cop, un piano acabat d’afinar ressona entre el tacte rugós de les parets empaperades i el trepitjar de mosaic d’aquest pis de vell, en un carrer estret d’antics menestrals. Balcó enllà, a dues finestres de lluny, aquella nit vaig intuir la seva cintura de nina, els cabells rinxolats sobre les espatlles. Duia una brusa de cel i potser una faldilla blanca que se li adormia entre les cames. La tenia tan a prop que, si hagués estirat el braç, l’hauria acariciada. Ella s’hauria girat per mirar-me sense deixar les tecles. No vaig gosar. Al mercat em van dir que era una concertista vinguda de París per satisfer el desig d’un industrial que li va arrencar sense pietat l’abric de visó quan es va cansar dels seus llavis. A mi em va enamorar aquell ventet fi de melodia que sonava a llàgrima i a perdó, puntualment. Cada nit, a les nou. Amb les primeres notes jo obria una escletxa entre les cortines i la buscava en el retall de finestra. Tantes vegades, durant tants anys, hauria saltat del balcó per veure-li de prop els ulls d’escarabat, la cara emblanquinada... Un dia va marxar com havia arribat: sense avisar. Devia tenir pressa perquè em vaig assabentar que no s’havia endut el piano. L’hi vaig comprar al propietari del pis, que pel mateix preu me’l va fer pujar pel balcó, amb la politja. Des d’aleshores m’hi assec al davant, cada nit, a la mateixa hora. I l’escolto tocar, des d’allà on sigui.

Fi

I vaig dir prou. Sota la dutxa, amb l'aixeta que rajava i el mirall ennuvolat, alguna cosa em va explotar al pit. No va ressonar més enllà de les parets del bany ni hi va haver sang escolant-se pel desguàs. La desfeta va ser discreta, però tan dolorosa com una traïdora agulla sense cap que et rovella les artèries i tu no saps que te l'has clavada fins que se t'ancora al cor. Jo vaig sentir una punxada semblant, tan llarga i profunda que m'hauria desmaiat sota l'escalfor de l'aigua. M'haurien trobat així: nua, estesa al plat de la dutxa, com un filferro de prima i amb la casa inundada i els veïns esverats. Però no vaig caure. Ni cridar: la punxada em va deixar un fil de veu incapaç d'aixecar-se més enllà de la gola. Només parlava cap endins. I així va ser com vaig pronunciar el “prou” més sentit que he dit mai, com si ordenés a l'inconscient el punt i final d'un malson que feia mesos que maldava per fer acabar però no podia. O no n'havia sabut, fins llavors. Amb una mà al cor i l'altre braç creuat al ventre, em vaig acostar al lavabo. Les cames encara em tremolaven. Vaig fregar la mà sobre el mirall i, en aquell retall de vapor regalimant, vaig trobar-me els ulls. A través, em vaig veure l'ànima esventrada i la vermellor de les vísceres. Mai més a la vida he tornat a tocar a una agulla.

Clics

I un dia m’adono que estic feta de pel·lícula i de píxel. Que si, com diuen, ens ha modelat el passat i el present es sedimenta sobre l’ahir, la meva vida ocupa mitja dotzena d’àlbums, una capsa de sabates reciclada i sis gigabytes. Això i, a tot estirar, el rerevidre de quatre o cinc marcs escampats per les parets de casa. La meva carn és de records. No sóc el que he viscut sinó el que recordo que vaig viure. Ara que m’ho preguntes, fa dues revetlles de Sant Joan duia un vestit de tirantets, color de cel. I no ho sé perquè guardi a la memòria aquell tacte sedós de la faldilla que rodava, sinó perquè en tinc una foto. Hi eres tu, també. I la Clàudia i la Júlia, tan bonica amb aquella brusa de brillants. Totes quatre amb copes de vi a les mans i, al darrere, un rosari de banderetes de colors que feien festa. Ara dubto si va sobrar sopar, si la música estava ben triada, si les sandàlies de taló em van fer ferida. Tot el que no va retallar el visor de la càmera es va esfumar. Qui sap si va passar l’endemà o l’endemà de l’endemà, però va acabar marxant sense fer soroll. El que he viscut és el que guardo retratat: els aniversaris, els viatges, el sopar de Nadal de l’any passat. La resta em sembla. N’estic pràcticament segura, però, vols dir? És que fa tant... I mentrestant l’objectiu dibuixa amb grolleria o una gràcia impostada qui sóc, qui seré. I jo, vinga a fer fotos.

Conjur

Vull empassar-me'l ràpid, sense mastegar, quan m'assegui en una d'aquelles sales folrades de revistes en què s'espera i desespera. Que s'adormi quan faltin cinc minuts perquè el despertador cridi histèric mitja dotzena de cops que ja és l'hora, i jo m'entesti a aturar-lo totes i cadascuna de les vegades en un acte reflex d'autoafirmació. Perquè dins del nòrdic regno jo, i punt. Vull allargar-lo com un xiclet quan estiguem compartint un esmorzar de diumenge assoleiat al balcó, en ple hivern: la claror a la cara, la tassa que et fumeja entre els dits, les mànigues de llana. Que es fongui amb l'etern relliscar dels rellotges del pintor més surrealista que mai ha despentinat la tramuntana. Que el món s'aturi, ara mateix: que no faci córrer ni una mil·lèsima de segon més amb les seves passes de gegant. I que després es desmuntin totes les agulles, s'escurcin totes les cordes, es gastin totes les piles. Que l'únic temps que compti enrere sigui el que em batega a l'entranya. Un, dos, tres: ja.

Rubik

Sis colors, sis móns que són perquè els altres són. Del dret i del revés: ajaguda al sofà, sota la manta i amb els mitjons gruixuts de llana d'estar per casa, miro per tot aquest cub irritantment perfecte per descobrir-ne el secret. Me'n canso, de tanta harmonia, dels colors llisos i els quadradets alineats d'enganxina. El remeno fins que el verd es mescla amb el blau, el groc amb el blanc, el taronja amb el vermell i vés per on el cub ja és un mosaic sense raó ni dibuix, de tan anàrquic. Aquest cantó està bé però el quadradet del centre no encaixa. I ara que crec que les peces del mig són al seu lloc, no hi ha manera d'ajustar els maleïts costats. Cap ni un. Hauria d'haver-me llegit abans les instruccions. Sempre igual Cèlia, mai no n'aprendràs, de com s'han de fer les coses. Un últim intent, va. Amb més pena que glòria recomposo el cos inert del cantó que era blau. Però les altres cares segueixen irremeiablement enredades i ja fa més d'una hora que m'hi barallo i us aviso que me n'estic cansant. Ben mirat potser és més bonica aquesta pluja de colors que l'avorrida quadratura d'aquest cercle impossible. Sí, m'agrada. Els universos monocolors han mort. I amb ells, els patrons i les regles de totes les mesures. Ho proclamo ara i aquí, amb aquest garbuix de pensaments alliberats: tots plegats han estat víctimes del desig atzarós d'unes mans que haurien d'estar fregint les patates de la truita que volia per sopar però quina mandra, i que s'estimen més desafiar un trencaclosques amb més de 43 trilions de combinacions. I ja està.

Exili

Milers de milions d’estels sobre una duna del desert del Sàhara. Hi torno amb els ulls oberts, des de darrere de la pila d’informes que m’escanya la taula del despatx. M’hi trobo amb els ulls clucs en algun moment de la nit, quan el conjur d’imaginar-t’hi poc abans que em segresti el son venç la meva resistència innata a recordar el que somio. Ajaguts panxa amunt, el cel és com un oceà negre amb espurnes de plàncton que ni comença ni acaba, sense horitzons de tan infinit. Em perdo entre les llumetes daurades buscant-ne alguna que caigui per poder demanar un desig. Però n’hi ha tantes i tan brillants que tot roda, em sembla que em marejo i t’he d’agafar fort la mà, perquè de sobte el cel i la terra s’han girat com una truita i les dunes són el cel i el cel segueix sent un mar profundíssim però allà baix i tinc por de precipitar-m’hi i de morir ofegada. I en ple vertigen, mentre sento que em rellisquen els cabells cap a la cara atrets per una gravetat esquizofrènica, em subjectes ben fort per la cintura. Sempre a temps. I em fas un petó embriagador. Una vegada, dues, mil; en cada viatge evocat cap a aquest dolç exili en què el destí ets tu.

Tango

No puc endevinar el parpelleig de les llums que marcarien el meu retorn perquè mai no vaig fer la maleta. Jo era el barri: quan anava a omplir la garrafa a la font, quan m’enfonsava fins al genoll al rierany que inundava de fang el carrer orfe d’asfalt i llambordes. Vivia rere una finestra indiscreta sense vidre, sota un sostre d’uralita que cruixia amb la pluja. Em perdia als patis amb llençols estesos on mai no faltava un cant de cadernera. Em trobava al llit amb tres germans, curts de matalassos i parets com anàvem. El pare havia pintat la façana amb calç. Es creia l’enveja d’un petit veïnat que creixia a cop prohibit de totxo en la negra nit, a la vista de tots i de ningú. Quan ell era fora, potser fent camí fins al port de Barcelona on es guanyava les pessetes, l’avi Paco sortia a prendre la fresca al carrer amb una cadira del menjador. Un dia de juliol que me’l mirava de lluny, venint de comprar pa de ca la Juana, el vaig veure remenar l’escuradents amb la llengua i quan vaig ser a prop, amb to alliçonador, em va dir: si ens haguessin de posar nom, seríem els oblidats. Amb els anys van construir sobre casa nostra un edifici de cinc plantes. A sota, clavegueres, i tot lluïa més. Em vaig quedar al barri perquè m’hi vaig casar, no hagués sabut fer altra cosa. I ara que sóc l’única que el va veure néixer, quan fa molts hiverns que les caderneres es van alliberar de la gàbia per emprendre el vol, sento que es un soplo, la vida, sospiro amb l’ànima aferrada a aquell dolç record i el torno a plorar.

Circ

Sempre havia temut el trapezi. Però no ho havia confessat a ningú per allò de no decebre amb un secret tan impropi d'una filla de circ. No és que em refiés poc de la força de l'Antoni. És que quan se m'acostava cap per avall, subjectant-se a la paral·lela amb els genolls doblegats i la mirada d'artista, quan m'oferia l'avantbraç i les mans farinoses, jo, encegada per una por que em naixia de l'entranya, només volia fugir; córrer fins que se'm desfessin les cames, perdre'm lluny dels domadors de mitjanit i de les cares sempre tristes dels pallassos. I un cop allà, ja ho veuria. Tan sols pensava en matar l'angúnia de saltar a destemps, quan l'Antoni ja hagués esgotat el segon en què el gronxador es frena i comença a marxar cap enrere; de descobrir massa tard que m'havia entregat a l'aire i patir una caiguda interminablement lliure fins a la xarxa de protecció, fràgil com una teranyina. I després, el buit. I un silenci d'ultratomba. Havíem assajat l'espectacle infinites vegades, amb els mallots vells i els nous, d'un vermell sang i esquitxos de brillantets al voltant de l'escot. El teníem tan sabut que poc abans de l'estrena les lleones i el cor de ballarines no parlaven d'altra cosa: ens atreviríem amb el triple mortal. Saltar-lo només depenia de mi; de les tombarelles que fes abans d'agafar-me a l'Antoni. Ell deia que m'endevinava l'atreviment en la mirada: sempre que feia ulls de mico, se'ns escapava el triple. I en devia fer, aquell dissabte. Perquè després d'atansar-m'hi, ja en ple vol el vaig veure lluny... i em vaig precipitar. Una mà em va quedar inútil. Des d'aleshores el públic bull quan em passejo sobre la corda fluixa. Faig equilibris precisos i preciosos amb un paraigua irisat i una americana escocesa. Ara un peu, ara l'altre. I tan feliç.

D'orenetes i trombons

L’olor de colònia esbravada quan li feia un petó. Les mans inquietes sobre l’hule. Aquella placidesa amb què feia la migdiada a l’hamaca, amb un coixí arreplegat del sofà, sota alguna ombra del jardí en aquells estius eterns de jocs al bosc i berenar de nocilla. O a l’hort, entre les canyes, remenant els tomàquets i els carbassons. Així que se’n va anar, em vaig entestar a retenir-lo en milions d’imatges. Perquè res no se m’escapés i el pogués reviure en una tria infantil a la carta: per guanyar-me el permís d’obrir la capseta dels records i recuperar-lo per un instant, només un, dins meu, quan volgués. Ara una mirada juganera enmig dels canelons i l’ampolla de cava. Ara un somriure vergonyós entre mossegada i mossegada primer al pa, després al meló. Ara un renec simpàtic de regal entre tanta llàgrima. Com si en aquest anar i venir nostàlgic pogués evitar que les orenetes facin niu als meus cabells quan la tardor regna el cel i haurien de ser a mig camí de l’Àfrica. I després, una angoixa, des de l’entranya, que m’exprimia els pulmons i l’alè. La veu. En perdria la veu? Com evocar-la més enllà del significat de les frases dites, dels noms inventats sobre les coses que ja tenien nom, de les lletres eixutes de les cançons després de l’escola? Encara en ple ofec vaig decidir que l’avi tenia veu de trombó. I sabent-lo viu en cada melodia en què en soni algun, se’m va aprimar l’angúnia.

Instruccions per obrir una finestra

1. Abans de començar a llegir, premeu el “play”.

2. Obriu els ulls quan tingueu les parpelles cansades de tanta lluna, però quedeu-vos ben quiets al llit.
3. Desperteu primer els dits dels peus movent-los enrere i endavant unes quinze vegades o més.
4. Mantingueu les cames enredades en el garbuix de llençols calents, l’espatlla mig descoberta.
5. Observeu entre els porticons com un bri de llum s’allarga fins al capçal i hi plou pols de plata: aixequeu el braç per voler-lo caçar i mireu-vos la mà a contrallum, tan vostra, tan viva. Feu-la ballar al compàs d’aquest piano que sonarà tots els matins del món que hagueu silenciat el crit submís del despertador.
6. I imagineu-vos quin dia... Podríeu baixar la ciutat en bicicleta fins a aquella platja on els turistes dinen paelles amb massa safrà, prendre un granissat de sol a tocar de les palmeres, veure com els lladres esguarden el petit tresor d’un banyista. Podríeu pujar fins a dalt de tot, amb el funicular, vorejar la ciutat que s’estén sota els vostres peus i rendir-vos-hi per sempre. O caminar entre la remor dels cotxes, seure en una terrassa d’alguna plaça i per una estona ensumar un te amb llimona i mirar els passejants de camisa mal planxada, cabells daurats que s’emporta el vent, paraigua sota el braç.
7. Ara estireu-vos bé, buideu-vos amb un badall... I recomenceu, des del punt número 1 fins al 7, tantes vegades com la mandra us ho pregui.
8. Desfeu-vos lentament de la flassada. Fora una cama, després l’altra.
9. Les rajoles fredes, sentiu que un calfred us eriça la pell. Una passa, dues, tres. Encara una altra, cap a la finestra. Desenganxeu els porticons.
10. Respireu la claror del matí... Bon dia.

Dies de sol

Quan menys t’ho esperes t’esclaten al pit. Tant li fa que abaixis les parpelles, tanquis la boca o et tapis les orelles amb les mans. No hi ha precaució que els pugui aturar perquè els rajos de sol no vénen de fora; es perdrien camí de l’oest. Et neixen a dins. Darrere del melic, diuen, però és secret. Amb una brillantor encegadora, s’expandeixen des de l’estómac cap avall fins a les ungles dels peus, cap amunt fins a les puntes dels cabells. A l’alçada del cor et troben l’ànima. Una explosió. I te la desfan. Només notes un sacseig petit, costelles endins, que t’asseca les llàgrimes de les pestanyes i els bassals de pluges passades de tots els racons. No podries plorar ni que et gratessis els ulls amb sabó. I en canvi a estones et sorprens somrient-te tota sola i de reüll vigiles no ser descoberta per cap mirada indiscreta, quina vergonya. Surts al carrer guiada per un impuls que si tingués color seria daurat. A tocar del mercat un vent de novembre roba paperines de diari a les castanyeres, treu a ballar la teva faldilla i et destapa les mitges, d’un vermell vibrant. Alguna vella vestida de dol diria que fa fred i es faria un nus a la bufanda. Però tu t’has llevat en un preciós matí d’agost i irradies llum per les costures de l’abric.

Dies de pluja

Arriben contra les previsions atmosfèriques més primmirades dels homes del temps d'americana encotillada. Algunes vegades amb el vent del nord, altres amb el de garbí. Sempre desafiants, no entenen d'estacions ni de mapes d'isòbares. T'encongeixen el pit encara que un sol de juliol desfaci les voreres del carrer, treguis el cap pel balcó i t'espantis de veure el cel tan blau. Plouen a casa teva. Els núvols negres entren per la finestra de la cuina, es passegen per tot el pis fins que et troben i se't desfan al clatell. No hi ha paraigua que valgui. N'hi ha de tan tempestuosos que en aquest anar i venir et deixen el menjador com si hi hagués passat un huracà. Són de ressaca llarga: t'estaries mesos vestida de dol; dient-te, pobreta; devorant llibres de coberta i pàgines negres; mirant pel·lícules de pena. N'hi ha que t'apedreguen amb una rapidesa feridora, com la calamarsa. Els blaus et duren uns dies, però no deixen marques. També n'hi ha de tan hàbils que ni els veus entrar. S'escolen pel forat del pany i et plouen a sobre sense que t'adonis fins que t'empapen els ossos. Com el xirimiri. I de sobte et sorprèn un incòmode calfred a l'esquena, el cap et bull sense saber ben bé per què i aleshores i ja no ha qui et lliuri, com a mínim, d'una nit de quarantena en què voldries morir abraçat a la flassada, adormir-te al plor d'un violí desconsolat.

Frivolitats

I una nit, no t'entren. Les sabates vermelles de taló, aquelles tan velles... ni amb calçador. I no saps si és cosa del teu peu, quan fa anys que l'havies donat per major d'edat, o és que la sabata s'ha encongit pel mal d'ull d'alguna bruixa urbana. I aleshores ja no et poses el vestit de ratlles a què li anaven ni que pintades, sinó que tries el negre, perquè t'hi veus més. I unes sandàlies d'escarabat. Baixes les escales a poc a poc i surts amb cura de no trepitjar algun bassal d'aquell camió que rega el teu carrer quan s'acosta la mitjanit, potser amb l'esperança que algun dia neixin flors a les voreres. M'agrada aquest vestit, et dius, mentre comproves des de dalt com el vent t'arrapa les cames a la faldilla o la faldilla a les cames, sents un pudor mesurat, i te'l recol·loques amb discreció. I et sembla d'una frivolitat vergonyant però, quan baixes per la rambla, et tornen al cap les sabates vermelles amb un regust salat d'enyorança tot i que saps molt bé que potser demà passat te'n compraràs unes de noves. I tan feliç. De la mateixa manera que et vas canviar el mòbil quan et vas cansar de tants mesos de mirar la mateixa pantalla amb l'excusa d'alguna promoció immillorable. I de tele, i de cotxe. Igual que vas canviar d'amigues quan vas sortir de l'institut, de parella en acabar la facultat. A tu que t'havien dit que hi ha coses que duren per sempre, i que ja fregues la trentena i encara no les has trobades, aquestes coses, no pots parar de pensar en les sabates vermelles: com moriran desfetes en algun abocador, arrebossades d'escombraries... Potser les negres, sí. Potser seràs una vella amb bastó i faldilla de monja i encara et podràs calçar les sandàlies negres, tan lluents en aquesta nit fresca d'estiu que s'escapa, tan boniques.

Imatge: "Gee, Merrie Shoes" (1956), d'Andy Warhol

Tardor

Has pensat mai què hauria passat si la teva mare s’hagués refugiat en les parets d’una novel·la la nit en què va conèixer el teu pare? Newton hauria descobert la gravetat si no hagués vist caure mai aquella poma de l’arbre? Diuen els científics que el bategar d’ales d’una papallona a la Bretanya francesa pot provocar un huracà a Hondures. Els poetes, que ningú no pot arrencar una flor sense pertorbar una estrella. Toquen les vuit del matí. Un sol tímid de finals d’estiu ve a morir-se en el vaivé de les cortines del balcó. Podria estar esmorzant un croissant de xocolata en la terrassa d’un bar qualsevol en una plaça qualsevol. O al llit paint un altre despertar mentre sona un disc gastat d’Ella Fitzgerald. Però des del menjador de casa, encara en pijama, mentre remeno el sucre en una tassa calenta de cafè, escric aquestes paraules anàrquiques empesa per una estranya obcecació, qui sap si arribada d’alguna llibreria del boulevard Saint Germain. Deu ser cosa de l’atzar que m’estigui perdent en aquestes ratlles com aquells que se citaven vagament en un barri de París a una certa hora desafiant el perill de no veure’s, per si t’hi trobo. Deu ser cosa de la sort que m’hagi sortit aquest text tan desendreçat, que no s’entén ni del dret ni del revés, i que el meu cervell quadrat no l’hagi refet perquè encaixa tan bé en el compàs inesperat d’aquesta tardor que s’acosta...

Tancat per vacances

Me'n vaig a viure món. Però això no és un adéu. No: és un petit comiat fins al setembre. Els adéus només es diuen a les estacions. Allà on tots els camins es fan un nus i tu només tens ulls per al vagó que s'allunya i el petó que vola rere el vidre; on les andanes refugien la petita mort dels que es fonen en una abraçada. Aquí no hi ha trens, ni maquinistes, ni matins d'hivern que emboirin la marxa dels viatgers made in Holywood amb barret, maleta de cuir i solapa aixecada; sinó avions. Molts avions. I el desig que passis el millor estiu. Fins a la tornada.

De mimoses i altres coses

Volia fer un text rodó. Començar-lo amb una frase de missatge clar i concís, tancar-lo al vol d’una de bonica i lleugera. I no sé com que ja em trobo a la tercera ratlla. Passa de vegades. No pots triar què dius ni com ho dius: les paraules et segresten en un viatge llampec des del centre del cervell fins a la punta dels dits. I escrius: “plou sobre la bugada i les mimoses de la Cèlia”. I aleshores és com si tu fossis la Cèlia, avesada a passar les tardes de juliol prenent la fresca sota un cel groc de cotó fluix, i veus regalimar els draps i les tovalloles rere els vidres de la finestra del menjador. Ben mirat potser és millor així: que et vingui tot fet. Vull dir, no haver de pensar què vols escriure, ni capficar-te si en el text hi ha un tros de tu o hi actues com una núvia sobre l’altar amb un ram de margarides tristes de tant morir desfullades pel m'estima, no m'estima, que se sorprèn ballant el vals al compàs del nuvi i dubtant si, al capdavall, no preferiria estar escoltant la cançó de l'estiu en una guingueta de platja. I els músics que paren de tocar i la sogra que aplaudeix, i tots els convidats dempeus; i de nou, al fons de la sala, aquell capellà de sermó mastegat i clenxa abrillantada. Perquè de tant en tant ja passa, això, amb els textos. Perquè de tant en tant ja passa, això, amb la vida.

Metamorfosi

Dimarts em cansaré per sempre d’arrossegar-me de casa a la feina, de la feina a casa, d’aquests carrers tan estrets que es passen el dia ofegant els estrangers i les velles que van al mercat. Em faré fum: el que alliberes a cada calada del teu cigarro. Em faré cel per vigilar que la lluna no despisti el retorn de les ànimes tristes que busquen consol a les barres dels bars. No; em faré bombeta i travessaré els vitralls d’una d’aquelles làmpades modernistes que s’obren com una tulipa però cap per avall, i rebotaré per les parets d’un menjador de vídua acomodada una vegada i una altra, a la velocitat de la llum. Em faré larva. I l’endemà, des del balcó, desplegaré les ales. Sí; em desfaré jo, em faré papallona i aixecaré el vol per damunt dels gratacels. Fregaré els núvols i, quan no pugui més de viure tan amunt, em rendiré al vent que gronxa els llençols sobre els terrats. I així, després d’un llarg viatge a la deriva, naufragaré en algun dels parcs que aireja aquesta ciutat tan grisa. Serà un matí d’estiu qualsevol. Hi haurà un parell de bancs, una font, algun lledoner. T’hi esperaré a l’ombra, sobre els pètals d’alguna flor vermella. O potser groga. Si vols...

Somni

Detall de "Serps d'aigua", de Gustav Klimt

Em llevo emmordassada per una foscor densa que m’arrossega fins a l’abisme: allà on els records viscuts i els imaginats es projecten sobre les aigües remotes de la mar. Caic precipici avall i la gola se m’empassa un crit llarg i prim. Nedo entre els llargs estius de bicicleta i genolls de sang i crostes, entre tu i jo dins la tenda de campanya en aquell despertar que cremava. Bussejo dins la sopa espessa de l’àvia; sento l’escalfor dels sopars de cap de setmana de truita de patates i llar de foc tot i la llenya humida; em perdo en totes les promeses que es van morir en cada paraula, en els futurs escrits que sense compassió rebenta calendari... i la cama que em falla, maleïda rampa, i l’aigua salada s’esmuny en cada intent que faig per agafar-m’hi. No hi haurà restes d’aquest trist naufragi, penso. I un blau brillant em xucla avall, avall, avall. Els cabells ballen al compàs de la marea, respiro sense respirar, miro sense veure i, per fi, al fons, em trobo dolçament adormida en un llit de primavera viva i vermellosa nit estrellada. Sóc una serp de la mar que balla a cegues quan els rellotges toquen les desertes hores de la matinada. Em veig obrir les parpelles enganxoses per la mandra, però la serp que sóc jo no veu l’altra jo que la mira i que voldria quedar-se a viure en aquest niu de flors blaves i taronges i d’estrelles de neu, i nedar com les sirenes que canten als soldats quan els pot la pena d’estar tan soles. Però de sobte algú em sacseja i se m’emporta cap a la superfície, potser per sempre més... Em desperto segrestada pels teus braços i l’ofec d’un petó robat. Bon dia.

Secrets

Ni en tots els abecedaris del món hauria trobat prou lletres per posar nom a tot allò que no et vaig dir. No em sabia muda i m’he de rendir al pes de tantes frases que van morir en el ressò del cap al cor, de l’estómac a l’entrecuix. Diu que hi ha coses que més val no dir-les. Potser sí. Diu que el temps crema per dins qui se les empassa, des de les pestanyes fins a les ungles dels peus. Potser també. La meva entranya gesta un cementiri de paraules avortades. Un secret busca descansar en pau a cada tomba. Però el purgatori rebenta de tots els poemes que mai et vaig escriure, eterns versos sense estrofa. D’uns mesos ençà, quan la negra nit m’espanta el son, els aparello en quartets de rima consonant. Per si encara hi sóc a temps. Per si els puc empènyer a emigrar amb els ocells salvatges: d’entre els meus llavis fins a les costes atlàntiques de l’Àfrica. Me’ls imagino al vol i em voldria desfer en cada lletra i... ja envoltada de blau, fer el crit més fort i més profund que mai s’hagi callat a la terra.

Preludi

Cada revetlla, quan la música del poble encara ressonava llunyana entre l'alzinar i les vinyes, l’àvia preparava un d’aquells cubells amb què el tiet Pere regava els tomàquets i els carbassons. Era l’hora fonedissa en què els últims petards que cremaven ja no eren els de casa, i jo em delia per fer rodolar la faldilla a la plaça major, tararí, tararà. L’àvia sortia al jardí a buscar el reflex més brillant de lluna sobre la terra humida i hi deixava reposar el cubell ple d’aigua. L’endemà totes les dones, àvia, mare i filles, anàvem en camisó a rentar-nos-hi la cara, perquè tothom sap que per Sant Joan les bruixes que es despentinen surten amb l’escombra a esquivar les estrelles més mandroses i, entre giragonsa i giragonsa, fan ploure pols de plata. Mai vaig saber si aquella aigua rejovenia o matava les angúnies, però un estiu no era estiu si no l’encetava així. Un estrany impuls m'empeny a sortir de les escales mecàniques amb el peu dret, a donar un cop de cul a la porta del pis quan l’he tancada, a encendre un ciri abans de qualsevol examen. Si a la pròxima parada una senyora rossa baixa per aquesta porta del vagó, em concediran la maleïda beca. Si recordo sencera la lletra d’aquella cançó, la prova de l’àvia anirà bé. Guarda aquesta cadeneta, que et portarà sort, i no la llencis mai, no fos cas. Ara et giraràs i... si em mires, voldrà dir que t’agrado. I si no... m’esclata a l’estómac una revolta airada de formigues pessigadores de budells i d’intestins.

Carta a un conegut

Et sorprendrà que l'únic que t'hagi cuinat per sopar sigui aquesta nota. Aquí, sobre el plat, un tros de llibreta rebregat amb una lletra bellugadissa amunt i avall dels quadres. Quan de petita anava a l'escola em resistia a obeir la quadrícula, mira... I la mestra que no, que havia de fer la lletra ben rodona i sempre per dins. Quina collonada, pensaràs, jo amb els budells que se'm retorcen de tan xuclats i aquesta dient collonades. Però fa massa anys que, entre la bugada i l'olla de llenties, el ram del cervellet em parla a l'orella. I de tanta confessió no em deixa viure. Escolta, des que ens vam casar que apunto la llista de la compra en el mateix model de llibreta d'on he arrencat aquesta pàgina. Les torrades, el pa, la mantega, el detergent, el paper de plata, sempre respectant els límits de la quadrícula. Una filera amb paraules, una filera sense. Però resulta que un dia mentre escrivia em vaig mirar el davantal blau claret, també de quadres, i aleshores la veu em va dir, fes-ho a fora, a fora, que balli per la pàgina si vol... i em vaig alliberar la lletra. L'endemà vaig llençar el davantal a les escombraries i al mercat me'n vaig comprar un altre de ratlles d'un color tan viu que sembla que hagin d'arrencar a córrer. Després em vaig entestar que, les miris com les miris, les rajoles de la cuina i del menjador i de l'habitació també fan una quadrícula. Les saltava de juntura a juntura quan no hi eres, i quan venies i no tenia més remei que trepitjar-ne el centre perquè no em descobrissis el deliri, per empresonades, em cremaven les entranyes. I de tants mesos, la cendra m'havia pujat fins a la gola i, ja sense aire, m'ofegava... En resum, l'he començada a escopir. Per ara he llogat un pis nou. Amb parquet i sense tu. Bon profit.

Menú

FOTO: CHEMA MADOZ

Primers

Milfulls de matins humits a l’escola amb botes d’aigua arrebossades de serrí i xarranca al passadís.

Macarrons a la bolonyesa de casa de colònies en un alzinar, gratinats pels volts de Sant Joan, quan les tardes són massa llargues per a una llesca de pa amb xocolata i, les nits, un sospir de lluna.
Sopa amb galets vespertina de l’àvia Maria després de natació, encara amb els cabells molls i la veu trencada de tant de crol i tanta braçada.

Segons

Bistec de la teva carn enredada en els meus llençols al punt de la nit en què ens rendim a la dolça deriva del son.

Empedrat de txumba-txumba amb llums de colors, el cubata que vessa, mira-la com balla, la camisa i els cabells empatxats de suor i de cigarro; què bona, la cançó aquesta.
Ous estrellats pels nostres crits al marbre de la cuina en què ara tres mileuristes s’han dividit els prestatges de la nevera.

Postres
Compota de poma amb canyella cuita a la placidesa d’una solitud de butaca al menjador i gat a la falda.

Brownie de matrimoni resignat; amb sucedani de xocolata, sacarina, nous pansides i pell ratllada de taronja amarganta.
Sorbet de passeig d’hivern per la platja amb els peus arrugats i descalços a l’anar i venir de les onades, ara cap a tu, ara cap a mi, els pantalons arremangats i el vent salat que despentina.

L'estrany

Ni t’ho imagines, però ara mateix agafaríem un vol direcció Roma-Fiumicino sense ni passar per casa. Ens plantaríem a la piazza Navona a mitja tarda i, asseguts en un dels pilars que voregen la Fontana dei Quattro Fiumi, berenaríem un gelat. El meu, de dues boles: vainilla i stracciatella. Acabaries ben fresquet, amb la samarreta tupida d’esquitxos regal de Bernini que en pau descansi i voldries acostar-te als venedors de quadres per veure’ls i prou. Després, a la terrassa d’un cafè a tocar de la font del Nettuno, quina tarda tan surrealista, diries. Jo faria que sí amb el cap, perquè mira que no sé ni com et dius i no voldria ser ara mateix a cap altre lloc del món que no fos aquí. Les heures s’estiren façanes amunt, un captaire demana la voluntat amb un bombí, quina calor. I si no fossis tan tímid llogaríem una vespa, tu al davant com Gregory Peck, i faríem un passeig en blanc i negre per tots els empedrats gastats per les malediccions de les senyores que calcen talons. Quines coses, la vida. Un matí et lleves amb el deliri de fulminar el despertador, els llençols que s’enreden, la sabatilla que mai hi és, i no saps com i et trobes a la città eterna compartint un batut de plàtan amb el bibliotecari del barri sota un enorme parasol quadrat, amb un rosari de bombetes a les branques que treballen de cuques de llum a mitja jornada i, l’altra mitja, reposen. Si no fos... Si no fos que deixes el llibre sobre el mostrador com un autòmat sense mirar-me als ulls, que no et sabré dir que ens hem d’afanyar perquè l’avió s’enlaira en tres quarts d’hora, que m’apartaré perquè atenguis el senyor que tinc al darrere i em botonaré l’abric sense obrir boca, que al carrer l’hivern s’allarga, implacable.

Vals

Tanca la porta, gira la clau. L'escala és fosca i freda. Una brisa matinera entra per la claraboia esquerdada del terrat i juga a colar-se pels escots de la brusa de gasa que ha escollit al poc de llevar-se, perquè ja tocava que l'hivern gris es rendís a l'abraç de la primavera. Baixa els esglaons poc a poc, acaricia la barana fins a l'últim replà. Aquesta porta és com una llosa, pensa, i de sobte tot és llum...

(prem el "play"...)


S'enretira els cabells i es penja la bossa a l'espatlla. Camina per la vorera assolellada, esquiva la terrassa deserta del bar Manel, es troba a l'aparador de la ferreteria de la cantonada. És ben bonica, aquesta brusa. Anirà caminant, sí, té temps. No el vol deixar escapar: feia tants mesos que l'esperava, aquest matí... Busca un retall de cel entre els balcons i les finestres resignades a veure des de tant amunt. El sol li pinta la cara, abaixa les parpelles i hi mira a través. Per uns segons tot es taronja, taronja només, i res no li pesa. Les fulles dels lledoners espurnegen ombres sobre l'asfalt al vaivé d'un airet que estrena estació al compàs d'un vals. Un, dos, tres; un, dos, tres; sona una cançó de nits d'estiu a la fresca amb polsim d'estrelles, de fanalets al jardí i banys salats de lluna. La taral·leja mentre tomba el xamfrà i es perd passeig avall, camí del despatx, ara entre el garbuix de persones que esperen que el semàfor es posi verd, ara entre les primeres senyores que creuen el carrer, ara a tocar d'aquell banc en què un avi s'empassa les hores, ara entre una parella que deixa d'agafar-se la mà... És allà baix. Mira bé. Allà. Lluny. No la veus, com balla?

Digestió

Tanco els ulls un minut i quan els torno a obrir... som allà on vam ser. Dos tallats aigualits. Avui com cada diumenge, tu i jo, sota l’ombra dels plataners a la Rambla de Catalunya ens eternitzem en aquella primavera càlida. Em dius allò, somrius i t’atanses la tassa, ignorant que aquelles paraules ressonaran per sempre a l’hora mandrosa de la migdiada, quan la ciutat es buida anestesiada amb l’esperança que podrà pair tanta feixuguesa. Escups un “no hi ha marxa enrere”, sense pensar-lo gaire. I jo, que aleshores no sabia què era assecar-se per dins de tanta llàgrima, també somric i faig un glop. Pobra Maria, em diries ara. Però no hi ets. Només vius una i altra vegada en cada diumenge de penitència perpètua que ni tu, ni jo, ni ella, ni ell, podrem fer desaparèixer mai; que està condemnat a repetir-se com el dia en què la Dolors, farta de tot, em va explicar que s’havia fet de suro, com el gust de cervesa del Martí diluït en aquell petó o les llargues tardes d’estiu a Vallromanes en què la Clara i jo empastifàvem de fang l’aigua tèbia de la piscina de plàstic Toy. Pobra Maria, diries. Però només ets una ànima més que pidola pels carrers i que la gent, havent compartit un sucós dinar de diumenge, s’amaga a casa seva per no veure i diu que dorm.

A màquina

Programa per a sintètics, 30 graus, 50 minuts. Quatre parells de mitjons, el pantaló de pijama tacat de llet amb colacao d'aquest matí. Entra aigua. Aquella brusa escotada que em vas comprar per a una nit d'agost en què no hi va haver sopar, ni festa, ni música. Bombolles de sabó. La samarreta blanca i blau marí que et va regalar la teva mare un dia, perquè sí, i que encara no saps si t'agrada. I gira. Uns calçotets llargs foradats, el drap de cuina que no volia que barregessis amb la roba i creus que no he vist. I gira. Uns pantalons de lli en què maleiràs descobrir el cadàver trencadís d'un kleenex. Sí, a la butxaca dreta. I gira. La samarreta i els pantalons curts amb què dius que vas jugar un partit de futbol. I gira. Centrifuga mentre encens la tele, un dia més, i t'escarxofes al sofà. I acaba. Puges al terrat amb la roba rebregada al cistell i la bossa de les pinces, esperant l'olor del detergent en el tebi ventet d'estiu que voldries que se t'endugués per damunt de totes les teulades, dels balcons avorrits de veure passar els mateixos veïns, de les antenes tan gastades, i que no bufa prou fort perquè el perfum et digui que els mitjons són nets de la teva ànima grisa, del meu mal humor, d'aquesta ciutat que vessa de fantasmes, i que demà te'ls podràs calçar com si res. Com si la rentadora pogués.