A màquina

Programa per a sintètics, 30 graus, 50 minuts. Quatre parells de mitjons, el pantaló de pijama tacat de llet amb colacao d'aquest matí. Entra aigua. Aquella brusa escotada que em vas comprar per a una nit d'agost en què no hi va haver sopar, ni festa, ni música. Bombolles de sabó. La samarreta blanca i blau marí que et va regalar la teva mare un dia, perquè sí, i que encara no saps si t'agrada. I gira. Uns calçotets llargs foradats, el drap de cuina que no volia que barregessis amb la roba i creus que no he vist. I gira. Uns pantalons de lli en què maleiràs descobrir el cadàver trencadís d'un kleenex. Sí, a la butxaca dreta. I gira. La samarreta i els pantalons curts amb què dius que vas jugar un partit de futbol. I gira. Centrifuga mentre encens la tele, un dia més, i t'escarxofes al sofà. I acaba. Puges al terrat amb la roba rebregada al cistell i la bossa de les pinces, esperant l'olor del detergent en el tebi ventet d'estiu que voldries que se t'endugués per damunt de totes les teulades, dels balcons avorrits de veure passar els mateixos veïns, de les antenes tan gastades, i que no bufa prou fort perquè el perfum et digui que els mitjons són nets de la teva ànima grisa, del meu mal humor, d'aquesta ciutat que vessa de fantasmes, i que demà te'ls podràs calçar com si res. Com si la rentadora pogués.