De mimoses i altres coses

Volia fer un text rodó. Començar-lo amb una frase de missatge clar i concís, tancar-lo al vol d’una de bonica i lleugera. I no sé com que ja em trobo a la tercera ratlla. Passa de vegades. No pots triar què dius ni com ho dius: les paraules et segresten en un viatge llampec des del centre del cervell fins a la punta dels dits. I escrius: “plou sobre la bugada i les mimoses de la Cèlia”. I aleshores és com si tu fossis la Cèlia, avesada a passar les tardes de juliol prenent la fresca sota un cel groc de cotó fluix, i veus regalimar els draps i les tovalloles rere els vidres de la finestra del menjador. Ben mirat potser és millor així: que et vingui tot fet. Vull dir, no haver de pensar què vols escriure, ni capficar-te si en el text hi ha un tros de tu o hi actues com una núvia sobre l’altar amb un ram de margarides tristes de tant morir desfullades pel m'estima, no m'estima, que se sorprèn ballant el vals al compàs del nuvi i dubtant si, al capdavall, no preferiria estar escoltant la cançó de l'estiu en una guingueta de platja. I els músics que paren de tocar i la sogra que aplaudeix, i tots els convidats dempeus; i de nou, al fons de la sala, aquell capellà de sermó mastegat i clenxa abrillantada. Perquè de tant en tant ja passa, això, amb els textos. Perquè de tant en tant ja passa, això, amb la vida.