Secrets

Ni en tots els abecedaris del món hauria trobat prou lletres per posar nom a tot allò que no et vaig dir. No em sabia muda i m’he de rendir al pes de tantes frases que van morir en el ressò del cap al cor, de l’estómac a l’entrecuix. Diu que hi ha coses que més val no dir-les. Potser sí. Diu que el temps crema per dins qui se les empassa, des de les pestanyes fins a les ungles dels peus. Potser també. La meva entranya gesta un cementiri de paraules avortades. Un secret busca descansar en pau a cada tomba. Però el purgatori rebenta de tots els poemes que mai et vaig escriure, eterns versos sense estrofa. D’uns mesos ençà, quan la negra nit m’espanta el son, els aparello en quartets de rima consonant. Per si encara hi sóc a temps. Per si els puc empènyer a emigrar amb els ocells salvatges: d’entre els meus llavis fins a les costes atlàntiques de l’Àfrica. Me’ls imagino al vol i em voldria desfer en cada lletra i... ja envoltada de blau, fer el crit més fort i més profund que mai s’hagi callat a la terra.

Preludi

Cada revetlla, quan la música del poble encara ressonava llunyana entre l'alzinar i les vinyes, l’àvia preparava un d’aquells cubells amb què el tiet Pere regava els tomàquets i els carbassons. Era l’hora fonedissa en què els últims petards que cremaven ja no eren els de casa, i jo em delia per fer rodolar la faldilla a la plaça major, tararí, tararà. L’àvia sortia al jardí a buscar el reflex més brillant de lluna sobre la terra humida i hi deixava reposar el cubell ple d’aigua. L’endemà totes les dones, àvia, mare i filles, anàvem en camisó a rentar-nos-hi la cara, perquè tothom sap que per Sant Joan les bruixes que es despentinen surten amb l’escombra a esquivar les estrelles més mandroses i, entre giragonsa i giragonsa, fan ploure pols de plata. Mai vaig saber si aquella aigua rejovenia o matava les angúnies, però un estiu no era estiu si no l’encetava així. Un estrany impuls m'empeny a sortir de les escales mecàniques amb el peu dret, a donar un cop de cul a la porta del pis quan l’he tancada, a encendre un ciri abans de qualsevol examen. Si a la pròxima parada una senyora rossa baixa per aquesta porta del vagó, em concediran la maleïda beca. Si recordo sencera la lletra d’aquella cançó, la prova de l’àvia anirà bé. Guarda aquesta cadeneta, que et portarà sort, i no la llencis mai, no fos cas. Ara et giraràs i... si em mires, voldrà dir que t’agrado. I si no... m’esclata a l’estómac una revolta airada de formigues pessigadores de budells i d’intestins.

Carta a un conegut

Et sorprendrà que l'únic que t'hagi cuinat per sopar sigui aquesta nota. Aquí, sobre el plat, un tros de llibreta rebregat amb una lletra bellugadissa amunt i avall dels quadres. Quan de petita anava a l'escola em resistia a obeir la quadrícula, mira... I la mestra que no, que havia de fer la lletra ben rodona i sempre per dins. Quina collonada, pensaràs, jo amb els budells que se'm retorcen de tan xuclats i aquesta dient collonades. Però fa massa anys que, entre la bugada i l'olla de llenties, el ram del cervellet em parla a l'orella. I de tanta confessió no em deixa viure. Escolta, des que ens vam casar que apunto la llista de la compra en el mateix model de llibreta d'on he arrencat aquesta pàgina. Les torrades, el pa, la mantega, el detergent, el paper de plata, sempre respectant els límits de la quadrícula. Una filera amb paraules, una filera sense. Però resulta que un dia mentre escrivia em vaig mirar el davantal blau claret, també de quadres, i aleshores la veu em va dir, fes-ho a fora, a fora, que balli per la pàgina si vol... i em vaig alliberar la lletra. L'endemà vaig llençar el davantal a les escombraries i al mercat me'n vaig comprar un altre de ratlles d'un color tan viu que sembla que hagin d'arrencar a córrer. Després em vaig entestar que, les miris com les miris, les rajoles de la cuina i del menjador i de l'habitació també fan una quadrícula. Les saltava de juntura a juntura quan no hi eres, i quan venies i no tenia més remei que trepitjar-ne el centre perquè no em descobrissis el deliri, per empresonades, em cremaven les entranyes. I de tants mesos, la cendra m'havia pujat fins a la gola i, ja sense aire, m'ofegava... En resum, l'he començada a escopir. Per ara he llogat un pis nou. Amb parquet i sense tu. Bon profit.

Menú

FOTO: CHEMA MADOZ

Primers

Milfulls de matins humits a l’escola amb botes d’aigua arrebossades de serrí i xarranca al passadís.

Macarrons a la bolonyesa de casa de colònies en un alzinar, gratinats pels volts de Sant Joan, quan les tardes són massa llargues per a una llesca de pa amb xocolata i, les nits, un sospir de lluna.
Sopa amb galets vespertina de l’àvia Maria després de natació, encara amb els cabells molls i la veu trencada de tant de crol i tanta braçada.

Segons

Bistec de la teva carn enredada en els meus llençols al punt de la nit en què ens rendim a la dolça deriva del son.

Empedrat de txumba-txumba amb llums de colors, el cubata que vessa, mira-la com balla, la camisa i els cabells empatxats de suor i de cigarro; què bona, la cançó aquesta.
Ous estrellats pels nostres crits al marbre de la cuina en què ara tres mileuristes s’han dividit els prestatges de la nevera.

Postres
Compota de poma amb canyella cuita a la placidesa d’una solitud de butaca al menjador i gat a la falda.

Brownie de matrimoni resignat; amb sucedani de xocolata, sacarina, nous pansides i pell ratllada de taronja amarganta.
Sorbet de passeig d’hivern per la platja amb els peus arrugats i descalços a l’anar i venir de les onades, ara cap a tu, ara cap a mi, els pantalons arremangats i el vent salat que despentina.

L'estrany

Ni t’ho imagines, però ara mateix agafaríem un vol direcció Roma-Fiumicino sense ni passar per casa. Ens plantaríem a la piazza Navona a mitja tarda i, asseguts en un dels pilars que voregen la Fontana dei Quattro Fiumi, berenaríem un gelat. El meu, de dues boles: vainilla i stracciatella. Acabaries ben fresquet, amb la samarreta tupida d’esquitxos regal de Bernini que en pau descansi i voldries acostar-te als venedors de quadres per veure’ls i prou. Després, a la terrassa d’un cafè a tocar de la font del Nettuno, quina tarda tan surrealista, diries. Jo faria que sí amb el cap, perquè mira que no sé ni com et dius i no voldria ser ara mateix a cap altre lloc del món que no fos aquí. Les heures s’estiren façanes amunt, un captaire demana la voluntat amb un bombí, quina calor. I si no fossis tan tímid llogaríem una vespa, tu al davant com Gregory Peck, i faríem un passeig en blanc i negre per tots els empedrats gastats per les malediccions de les senyores que calcen talons. Quines coses, la vida. Un matí et lleves amb el deliri de fulminar el despertador, els llençols que s’enreden, la sabatilla que mai hi és, i no saps com i et trobes a la città eterna compartint un batut de plàtan amb el bibliotecari del barri sota un enorme parasol quadrat, amb un rosari de bombetes a les branques que treballen de cuques de llum a mitja jornada i, l’altra mitja, reposen. Si no fos... Si no fos que deixes el llibre sobre el mostrador com un autòmat sense mirar-me als ulls, que no et sabré dir que ens hem d’afanyar perquè l’avió s’enlaira en tres quarts d’hora, que m’apartaré perquè atenguis el senyor que tinc al darrere i em botonaré l’abric sense obrir boca, que al carrer l’hivern s’allarga, implacable.