Ressaca

Es va llevar passat el migdia, amb la tebior d’un alè d’estiu que s’havia colat entre els porticons de la finestra. Amb els peus descalços i una samarreta lleugera, va començar a desparar la taula del sopar. El tovalló rebregat del Lluís, el fràgil rastre del carmí de la Clàudia a la copa. Algú s’havia deixat un cul de te. Pinyons per tots els racons de les estovalles, grans de sucre, una cirera confitada a la vora d’un plat de postres. Un grapat de burilles de cigar, tota la cendra. Va desmuntar els vestigis de la nit passada un per un. Es va fregar els ulls mentre s’emmirallava a la finestra de la cuina. L’aixeta rajava. Sabó al fregall. Les tasses, molles i lluents, com si no haguessin tancat una altra revetlla. Després quedarien tots els plats nets, els coberts reposant al calaix, el menjador perfectament endreçat. Tot aliè al record d’aquell sopar que s’esbandia i es perdia pel desguàs de la pica. Va sortir a la galeria per espolsar les estovalles i alguna cosa en va caure. Era un paper tan petit que semblava predestinat a extraviar-se entre les deixalles. El va desplegar. Un número. Sí, allò era un número de mòbil. Però, de qui? Astorada va repassar totes les cares que s’havien assegut a la taula. Hi havia tres amics de la feina de la Lluïsa. Es va fixar bé en la panxa rodona del sis, en l’elegància del nou, en el traçat segur del bolígraf. Se’n va anar corrents a l’habitació, a buscar el seu... on era? Coi de mòbil. Aquí. Amb una impaciència de nena, es va asseure al sofà per executar el primer senyal. Potser li enviaria un missatge. Algú acabava de llençar un petard.

Disculpa

Ahir se'm van empassar. Vaig acabar a l'estómac d'alguna bèstia urbana. Suposo que dins d'alguna rata. O d'un gat. Tot era fosc. Atordida, vaig idear un pla: em vaig posar a saltar contra les parets llefiscoses i el suc gàstric. L'animal no va poder aguantar el mal de panxa i em va (per dir-ho d'alguna manera) expulsar. Per aquest incident m'excuso, sense que serveixi de precedent, per no haver escrit la píndola d'ahir, com tocava. Fins al pròxim dijous, doncs.

Devastació

Em vaig despertar amb la camisa de dormir rebregada i sorra als genolls. Com si de bon matí la riuada m'hagués tornat al llit. Com si en la foscor nocturna no se m'hagués endut llera avall, com una pedra més, volent-me ofegar entre les branques partides i les restes de les cases. Havia perdut el món de vista quan vaig desistir de nedar a contracorrent, amb les cames mortes, els braços fora de mi i l'esma bufetejada per les onades. La riera va baixar després de dos i dies i mig de pluja tardorenca. No sabria dir com em va arrossegar l'aigua, ni si m'hi vaig acostar gaire. De fet l'últim que recordo és que era al menjador de casa, sobre el sofà, mirant aquella sèrie. L'escalfor sota la manta, el pes a les parpelles. I després, aquell nedar desesperat, a vida o mort, contra la barbàrie que se m'enduia potser cap a la mar. El cel, conjurat amb la riera i marró com l'aiguafang, em venia a dir que no, que d'allà no en sortiria. Quan vaig obrir els ulls, esglaiada, el matalàs encara era moll. Tenia els cabells encarcartonats de terra. Vaig tancar els llençols al tambor i amb la rentadora en marxa me'n vaig anar a la dutxa. Quan em despullava vaig témer que en comptes d'aigua hi ragés fang. De l'aixeta va sortir un raig net i calent. De la boca, un sospir. Estava a cinc minuts de perdre l'autobús cap a la feina.

Guerra

El diagnòstic del doctor va ser implacable. Encara em botonava la brusa quan em va fer seure a la cadira. Ell, al davant, amb cara de gravetat, les ulleres a la mà i el mateix colze recolzat a la taula, em va dir: et caldrà paciència. Vaig assumir el consell amb l'estoïcisme de qui sap que només un miracle hi podria posar remei. A casa, ajeguda al sofà, l'estómac em cremava. Vaig fer un glop d'aigua i un ibuprofeno. Em vaig imaginar aquell exèrcit d'artilleria pesant batallant contra el suc gàstric, esgarrapant-me les parets dels budells, l'explosió d'una bomba d'hidrogen en algun racó de l'entranya, el soldat que s'enyora i somia que torna a casa, envoltat de tota la sang que raja riu avall. I aleshores la petita destrossa que devia fer aquella píndola blanca i polsegosa que m'acabava d'empassar: part del batalló a terra, les llàgrimes del soldat que sí, ara sí, ara sap que morirà, totes les defenses contra l'enemic invisible que tempta la meva sort des que vaig néixer. Devia guanyar la batalla, per petita que fos, i me'n vaig anar a dormir amb la calma del combat adormit, almenys, per unes hores. En plena nit, amb el cap sobre el coixí, em va semblar veure el soldat que s'arrossegava sobre el llençol, encara viu, en un intent desesperat de desertar d'aquella llarga guerra. Em vaig quedar ben quieta, com si no l'hagués vist. S'havia escapat pel melic.