Retorn

Vaig aparcar el cotxe al peu del camí que duia al poble. La prunera s'entregava a l'abril en poms de flors blanques. Que llargs, aquells dos dies. L'angúnia dalt de l'avió, l'obligada vetlla, la fredor de tot enterrament, el pis que encara desprenia l'olor de l'avi i, ara, la casa de Vallromanes, amb tantes habitacions empaperades de records i mobles vells. No eren les onze i les espatlles em pesaven fins a la base de la columna com si em volguessin partir sense saber-ne del tot. Em vaig recolzar uns segons en els nusos de ferro forjat de la porta entreoberta del jardí. I hi vaig entrar, caminant tremolosa sobre el crepitar de les fulles seques dels plataners, mirant-me passar les botes, amb una por coneguda, potser infantil, d'alçar el cap; sabent-la allà, regnant els camps; sempre magestuosa sobre les llambordes, les alenades de maria lluïsa, les jardineres de margarides; vigilant el resignat obrir-se de la palmera, les invasions de males herbes, l'eterna escalada de l'heura. Amb la punta d'un peu vaig topar amb el pedrís de l'entrada. M'hi vaig asseure, sense haver-me atrevit a mirar-la de cara. D'esquenes a la façana, vaig tancar els ulls per sentir el sol a les parpelles, respirar el perfum llunyà del blat i abandonar-me, ni que fos per un moment, a aquella la pau... Però en una ràfega de vent, com xiuxiuejada des del fons del jardí, em va arribar una veu que em va glaçar fins a les puntes dels dits. Una veu de nena que juga, crida l'àvia o arrenca a córrer entre sanglots amb la presa de xocolata desfeta entre els dits i la llesca de pa sobre la sorra. La meva.

Blanc

Suposo que va marxar a primera hora del matí perquè em vaig llevar tocades les deu i ja no hi era. Les arrugues del llençol encara dibuixaven el seu buit. Que no hi hagués comiat formava part del pacte: tres anys de convivència i, en acabat, el desenllaç digne que havíem escrit plegats abans de començar. Diuen que l'amor no dura més que això. Més valia assumir-ho i evitar els retrets, els secrets, la decepció. Ens ho havíem jugat a cara o creu. Era ell qui havia de fer la maleta i estrenar ciutat i feina, nous amics. No ens coneixíem les famílies, ho havia de fer tot més fàcil. Però a quarts donze les normes em pesaven com plom al clatell. Em vaig prendre un te i una aspirina entre mossegada i mossegada d'una magdalena vella. Per la finestra, el quiosc nevat, els arbres nus. Hi vaig baixar per si el veia i encara li podia dir adéu, ni que fos de lluny, però no havia deixat cap rastre en el tràfec del carrer. Em vaig asseure a les escales del portal. El fred em traspassava els pantalons. La mirada se'm va perdre en algun interstici, potser en els marges de l'última pàgina que acabàvem d'escriure. Se'm va fondre en la claror del paper, en la neu que tocava, que collia i ensumava, que mastegava i que m'empassava, glaçada, per fer-ne, de tot, el blanc.

La gran evasió

Tots els que no vau poder esmorzar dijous amb La píndola, perdoneu.

No la vam poder penjar abans per problemes amb la transcripció.

Jo era la reina de les tecles. Casas&Associats m'havia contractat feia trenta anys com la millor transcriptora de Barcelona i comarques. Picava mil cinc-centes trenta-sis paraules de mitjana per minut que cobrava a final de mes a preu de diamant. Era un dimecres, i m'acabava d'adonar que duia un forat a la mitja, quan la secretària del director, sempre tan repentinada, amb el collaret de perles blanques i una mesurada faldilla fins al genoll, em va mirar per sobre les ulleres i em va dir: senyora Palau, hauria d'anar a parlar ara mateix amb el senyor Sagarra. A l'aixecar-me de la cadira em va agafar una mena de mareig. No sé com dir-ho, el món rodava a la velocitat de llum com quan, de petita, dalt del gronxador, em deixava caure enrere i arrossegava els cabells llarguíssims per la sorra regada del jardí. La mare sempre patia per si m'obria el cap en un descuit i em renyava. Aquell dia em balancejava pel passadís com sobre la borda d'un vaixell en temporal. Dins del despatx, el senyor Sagarra encadenava apreciacions genèriques sobre la crisi, els meus cinquanta anys, els joves que pugen. Les mans em suaven. Que si els ordinadors, que si les transcripcions han quedat antiquades. Cada cop li sentia la veu més llunyana. Amb el cap cot, em vaig perdre en el forat de la mitja. Tenia el tamany exacte de l'ungla del dit índex i el tacte llis de la cuixa ben rasurada. Era la lluna plena en una nit de nylon, un llac en terres volcàniques on surar sobre el vaivé de les onades, un bri de claror inesperada, la llum, una llum brillant al final del túnel. I m'hi vaig colar.

Lletraferit

Sóc un virus de la sang. Un mosquit microscòpic. Busca’m si goses, va. Em respiren per qualsevol orifici. Si no, m’esmunyo per algun altre forat. Navego entre carns fins que trobo una artèria; prima o gruixuda, tant li fa. I nedo. De crol i braçada dins d’aigües vermelles, en una cremor fèrrica, torrent amunt o avall. El primer de tots em va incubar en un llit d’argila. D’aleshores ençà em multiplico en les profunditats del múscul que fa bategar la vida. M’hi faig un niu de paraules; entrellaçades i apilades, en vers o prosa. Els que fereixo només em senten al començament: una tènue fiblada al pit, més aviat a l’esquerra. O això m’han dit. Després, tot és amor: per la lletra dita que sura en algunes sales, per la pols que dorm amb l’escalfor de les enciclopèdies velles, per les dames realistes de suïcidi cruel, pels cal·ligrames amb o sense rails, per les flors que poblen els jardins de bé i de mal, pels cavallers descarats sense taula rodona, per les places d’or i diamants amb envelats de festa major... Un cop al cor, fet el niu i patida la fiblada, hi pareixo un ou. Amb els anys contaminarà cada gota de sang, fins que no n’hi hagi ni una de verge. Orgullós, arrenco el vol amb el primer esternut.