Platja

És estiu. Fins a principis d'agost, durant tot el juliol, La Píndola estarà tancada. He marxat a viure món sota una muntanya de pàgines, cobertes i lloms de llibres. Sí; sobre la sorra que crema, a l'aire salat salat de les onades, sota l'ombra d'alguna novel·la turca. Que passeu unes bones vacances.

Ressaca

Es va llevar passat el migdia, amb la tebior d’un alè d’estiu que s’havia colat entre els porticons de la finestra. Amb els peus descalços i una samarreta lleugera, va començar a desparar la taula del sopar. El tovalló rebregat del Lluís, el fràgil rastre del carmí de la Clàudia a la copa. Algú s’havia deixat un cul de te. Pinyons per tots els racons de les estovalles, grans de sucre, una cirera confitada a la vora d’un plat de postres. Un grapat de burilles de cigar, tota la cendra. Va desmuntar els vestigis de la nit passada un per un. Es va fregar els ulls mentre s’emmirallava a la finestra de la cuina. L’aixeta rajava. Sabó al fregall. Les tasses, molles i lluents, com si no haguessin tancat una altra revetlla. Després quedarien tots els plats nets, els coberts reposant al calaix, el menjador perfectament endreçat. Tot aliè al record d’aquell sopar que s’esbandia i es perdia pel desguàs de la pica. Va sortir a la galeria per espolsar les estovalles i alguna cosa en va caure. Era un paper tan petit que semblava predestinat a extraviar-se entre les deixalles. El va desplegar. Un número. Sí, allò era un número de mòbil. Però, de qui? Astorada va repassar totes les cares que s’havien assegut a la taula. Hi havia tres amics de la feina de la Lluïsa. Es va fixar bé en la panxa rodona del sis, en l’elegància del nou, en el traçat segur del bolígraf. Se’n va anar corrents a l’habitació, a buscar el seu... on era? Coi de mòbil. Aquí. Amb una impaciència de nena, es va asseure al sofà per executar el primer senyal. Potser li enviaria un missatge. Algú acabava de llençar un petard.

Disculpa

Ahir se'm van empassar. Vaig acabar a l'estómac d'alguna bèstia urbana. Suposo que dins d'alguna rata. O d'un gat. Tot era fosc. Atordida, vaig idear un pla: em vaig posar a saltar contra les parets llefiscoses i el suc gàstric. L'animal no va poder aguantar el mal de panxa i em va (per dir-ho d'alguna manera) expulsar. Per aquest incident m'excuso, sense que serveixi de precedent, per no haver escrit la píndola d'ahir, com tocava. Fins al pròxim dijous, doncs.

Devastació

Em vaig despertar amb la camisa de dormir rebregada i sorra als genolls. Com si de bon matí la riuada m'hagués tornat al llit. Com si en la foscor nocturna no se m'hagués endut llera avall, com una pedra més, volent-me ofegar entre les branques partides i les restes de les cases. Havia perdut el món de vista quan vaig desistir de nedar a contracorrent, amb les cames mortes, els braços fora de mi i l'esma bufetejada per les onades. La riera va baixar després de dos i dies i mig de pluja tardorenca. No sabria dir com em va arrossegar l'aigua, ni si m'hi vaig acostar gaire. De fet l'últim que recordo és que era al menjador de casa, sobre el sofà, mirant aquella sèrie. L'escalfor sota la manta, el pes a les parpelles. I després, aquell nedar desesperat, a vida o mort, contra la barbàrie que se m'enduia potser cap a la mar. El cel, conjurat amb la riera i marró com l'aiguafang, em venia a dir que no, que d'allà no en sortiria. Quan vaig obrir els ulls, esglaiada, el matalàs encara era moll. Tenia els cabells encarcartonats de terra. Vaig tancar els llençols al tambor i amb la rentadora en marxa me'n vaig anar a la dutxa. Quan em despullava vaig témer que en comptes d'aigua hi ragés fang. De l'aixeta va sortir un raig net i calent. De la boca, un sospir. Estava a cinc minuts de perdre l'autobús cap a la feina.

Guerra

El diagnòstic del doctor va ser implacable. Encara em botonava la brusa quan em va fer seure a la cadira. Ell, al davant, amb cara de gravetat, les ulleres a la mà i el mateix colze recolzat a la taula, em va dir: et caldrà paciència. Vaig assumir el consell amb l'estoïcisme de qui sap que només un miracle hi podria posar remei. A casa, ajeguda al sofà, l'estómac em cremava. Vaig fer un glop d'aigua i un ibuprofeno. Em vaig imaginar aquell exèrcit d'artilleria pesant batallant contra el suc gàstric, esgarrapant-me les parets dels budells, l'explosió d'una bomba d'hidrogen en algun racó de l'entranya, el soldat que s'enyora i somia que torna a casa, envoltat de tota la sang que raja riu avall. I aleshores la petita destrossa que devia fer aquella píndola blanca i polsegosa que m'acabava d'empassar: part del batalló a terra, les llàgrimes del soldat que sí, ara sí, ara sap que morirà, totes les defenses contra l'enemic invisible que tempta la meva sort des que vaig néixer. Devia guanyar la batalla, per petita que fos, i me'n vaig anar a dormir amb la calma del combat adormit, almenys, per unes hores. En plena nit, amb el cap sobre el coixí, em va semblar veure el soldat que s'arrossegava sobre el llençol, encara viu, en un intent desesperat de desertar d'aquella llarga guerra. Em vaig quedar ben quieta, com si no l'hagués vist. S'havia escapat pel melic.

Formigueig

M'he deixat la llibreta sobre el llit, les sabates per llustrar, els mocadors on ofegar l'encostipat, la memòria. Baixo volant les escales, remeno la bossa i resulta que tampoc no he agafat les tiretes i estreno sandàlies i és primavera i quina calor, llàstima de peus, perquè faig tard, miro el rellotge i resulta que faig més tard del que em pensava i, merda, malparlada, ensopego amb l'estoreta de la veïna. Esbufego. Un brusc cop de porta. Una bafarada d'escalfor, el sol justicier, la suor que regalima. Taxi. Falten deu minuts. Se m'escapa. I el mòbil, ai, ai, on és el mòbil? Aquí. “Enviar missatge”. Arribo tard, uns deu minuts, que comencin sense mi. Hi sóc. Reunió anul·lada. Amago el cap dins d'una cova foradada en el paperam. Truco, torno a trucar, em truquen, bon dia digui'm, sí, en prenc nota, vostè dirà. Un quart per a la carmanyola: faig cua cinc minuts per escalfar els macarrons al microones, dino durant els altres deu. Una llauna de la màquina, sense postres. M'hi torno a posar, el cap de despatx que crida, la nena que em truca al mòbil, quan arribaràs? No tinc sopar, ni alè. Pizza. A dormir. I l'endemà: m'he tornat a oblidar la llibreta sobre el llit i... un tros de vers, d'aquell vers, com un insecte dins l'orella... Eixams de móns formiguegen.

De fang

Al món hi ha dos tipus de persones. La boca se'm trenca en un badall irrefrenable. Acabada de llevar, remeno el sucre i la cullera dringa contra les parets de la tassa. Passen les vuit, els cabells em pesen, assenteixo. Rotundament, sí. N'hi ha que saben obeir el crit militar del despertador. Sona un cop, l'apaguen, abandonen el llit tebi sense deixar cap rastre de nostàlgia nocturna, obren les cortines amb la determinació d'esmorzar-se el dia. Faig un glop resignat. Jo sóc dels altres. Sóc de negra nit, d'ombres al passadís, d'abraç dins la flaçada. Per donar una mort dolça a la foscor, m'havia programat el maleït avís una hora abans, sabent que es perdria entre la boira del somni i, una estona després, i només així, l'enteniment s'imposaria com un botxí. El segon avís m'ha sobressaltat deu minuts més tard, encara amb engrunes de son a la comissura dels llavis. El tercer ha volgut arrencar-me les lleganyes, m'he escudat fregat-me les parpelles i encara m'he estimat més l'escalf dels llençols i el tacte dels teus peus glaçats amb el quart. Amb el cinquè m'he dit que no marxaria, no mai, que aixecaria una barraca de matalàs, somier i nòrdic, i que hi viuríem junts fins a la fi dels temps. El sisè m'ha desmuntat la caseta com una tempesta que emprenya la riera i tot s'ho endú. Assumida la devastació, he caminat descalça fins a la cuina per refugiar-me en aquest cafè. Un cafè de fang aigualit i pedres rodones i miques de ciment.

Aniversari

Es va assegurar que ningú no la mirava, que tots estaven distrets en alguna feina, en la pols de la pantalla o en el raig de sol que violentava la finestra. I es va aixecar discretament de la cadira, que tota sola va fer un quart de volta mentre ella caminava cap al servei sense vacil·lar, sense mirar les taules que deixava enrere. Abans de creuar el llindar de la porta va comprovar que sí, que ho duia tot a sobre. Es va tancar amb baldó. Amb l'esquena recolzada a la paret, alleujada de la rigidesa que regnava a l'oficina, es va trobar al mirall: tan ella com sempre, des que tenia enteniment, com si no hagués passat ni un dia des del primer, i ja feia un any, malgrat tot. D'una butxaca es va treure un encenedor i amb un orgull tímid, com qui tot just ha cavat una fossa per protegir el castell de sorra de les onades, en va prendre flama. D'una altra butxaca va treure una espelma prima com un escuradents, d'aquelles que mai van soles perquè es perdrien entre els flocs de nata dels pastissos. Durant uns segons va observar com la cera llagrimejava pel cos escanyolit de l'espelma. Amb els ulls tancats va demanar un desig. I va bufar: la flama, un fil de fum. Per molts dijous.

My favorite things

icebergs de iogurt, el teu cor bategant-me a l'orella,
un matí assoleiat, la pluja que marxa, el pijama calent,

nius d'ous de xocolata, orxata, gelat de menta,

arbres que dansen nus, les agulles adormides del rellotge,
cada instant que em persegueixo, els botons mastegats de l'abric,

arribar a casa i que hi siguis, el te de mil flors, la sopa de l'àvia,

neules per Nadal, el gat a la falda, tancar llistes i més llistes d'a-

çò i allò, volar més amunt que els pardals, els musicals,

onades d'un mar de llençols d'estendre, l'olor de sabó al vent.

Remei

L'olla del caldo de la iaia. El foc encès, que bulli l'aigua. Un ble de cabells extraviat en un racó del lavabo, dues gotes de colònia Brumel, una de sabó. Remena. Un pensament d'orenga, un altre de sal. El mosquit que sobrevola els fogons, s'atura corprès a les faldes de la làmpada i, ai, em mor atropellat entre els palmells. Fulles de llorer, boletes de pebra negra. Un rajolí de vinagre de mòdena o... millor encara, que en siguin dos. Un grapat de caramels d'eucaliptus o de regalèssia, tant li fa. Remena, em dic. I tot es va desfent entre les bombolles de baba de gripau. Hi escupo les teves impertinències, noi de poca traça, els encerts dels meus adversaris, tota la sang vessada. Remeno una vegada i una altra. Hi ofego les fades voladores, les bones intencions, la falsa misericòrdia que s'amaga al regne dels cels. Escric un nom en un paperet, el plego, l'enfonso a la poció. Que visquin el mal, les ungles negres, la tela d'aranya a les parpelles, la foscor més negra. És nit de bruixes. M'ho diu l'airet que desordena els quadres verds de la cortina de la cuina, l'alè de lluna plena que plana sobre els terrats. I tu, vigila.

Diada

Et llevaràs amb el cel negre. Tronarà i plouran abecedaris. Les lletres et foradaran el paraigua i potser t’hauràs de desenredar alguna vocal dels cabells. Tot plegat no durarà gaire. Serà una d’aquelles tempestes de primavera, que primer sembla que s’hagi d’acabar el món i quan han descarregat deixen el cel tan blau que te’n faries creus. Les clavegueres s’embussaran d’as, emes, erres, tes, efes, us, eles i ces trencades fins que, l’endemà, l’ajuntament es decideixi a enretirar-les amb màquines llevaneu. Quan baixi per Verdi, tornant de comprar el diari i el pa, en Pere es trobarà una zeta de xarol vermella, me la voldrà regalar, li faré un petó i la desaré en un gerro amb aigua perquè no es panseixi. Serà cap a mig matí, i a aquelles hores qui sap si la princesa seguirà encara viva o el drac ja farà la digestió. Per matar la fam de la fera, per votació popular se li haurà permès que saquegi les mansions de la part alta. Aquí, de princeses, en volem ser totes. Al Pere, quan arribi a casa, li regalaré una màquina que escrigui serpentines, perquè m’inventi un futur de conte. Dinarem un parell de pàgines de novel·la a la planxa amb un pessic de pebre negre. I un bon vi. I per postres, bombons de pètals de rosa. Farem la migdiada i després anirem a passejar per les Rambles amb les botes d’aigua. Els plataners suaran llavors, la faldilla al vent. La gent embogirà a les paradetes, fent cua per proveir-se de bistecs de carn i amanides. Al Pere i a mi ens farà mandra. I saps què? Baixarem fins al mar per descobrir si els abecedaris suren sobre les ones.

Abril

No m’agraden les ulleres de piscina, les ungles, la claror de les parpelles. Duc enfangades les sabates, cansada la mirada. Ja no m’agraden els dits, ni les pigues de nena. Em trobo curts i estrets tots els vestits. La samarreta, tacada. La vora dels pantalons se’m desfila amb totes les promeses. Als plecs de la camisa guardo engrunes de pa, una pilota de carn embolicada amb un tovalló dins la butxaca de la bata. Si pares l’orella, em sentiràs una gastada cançó de bressol. Serà que de tan jove m’he fet vella, que els anys m’han pansit l’entranya. Amb les cames esteses i els braços oberts, m’abandono sobre el llit. El sostre em vigila per un ull de làmpada. Em deixaré pansir tota jo. En faré tot un nus, de mi, com quan al principi esperava dins la panxa de la mare sense saber què esperava ni que ho faria per sempre més. M’arrugaré com un paper, com un esbós fet bola. Poc a poc; ara una cama, ara l’altra. I quan hagi acabat, t’atreviràs? Em llançaràs per la finestra? Veuràs uns tarongers resseguint la vorera. Ho tinc tot pensat. Penjada d’alguna d’aquelles branques, al vaivé d’aquest abril robat, tornaré a començar.

Crida

Aquest vol ser el pròleg d'una rebel·lió. Un mitjó imparell, una arrecada perduda en un calaix, el vidre trencat de les ulleres de sol que volies estrenar dissabte a la terrassa del bar de la cantonada, quina llàstima, que no faltin el quinto i les olives. De vegades les coses em surten així: fetes un garbuix i plenes de llànties d'oli, tan brutes que quan m'entesto a pulir-les se'm desfan dins del tambor de la rentadora. I ja les he vistes prou. Em passa com amb aquestes ratlles. Mira, les he enllestit ara mateix, avui dimecres a dos quarts de quatre, mentre l'estómac esmicola uns macarrons, i ja premo l'opció de publicar-les perquè em nego a fer-ho demà al matí com s'espera de mi. Vés per on. Perquè es veu que les píndoles es prenen els dijous, no els dimecres, i aquest embolic de lletres hauria de ser una píndola i fregar les 250 paraules. Doncs mira, no. És un manifest. Sí, això: un fins aquí hem arribat, que ja n'hi ha prou de la puntualitat, de la pulcritud i la concisió, d'arribar d'hora a la feina i de ser educada amb els desconeguts. M'he cansat de totes les normes i encara més de les d'imposició pròpia: fer-me la clenxa al costat dret, no sortir al carrer sense colònia, despertar-me amb un cafè amb llet i deixar-ne un dit al cul de la tassa perquè sóc de deixar miques als gots i als plats i què n'he de fer. A partir d'ara, a escurar-los tots. Visca els mitjons imparells i els cabells despentinats. Doncs això.

Retorn

Vaig aparcar el cotxe al peu del camí que duia al poble. La prunera s'entregava a l'abril en poms de flors blanques. Que llargs, aquells dos dies. L'angúnia dalt de l'avió, l'obligada vetlla, la fredor de tot enterrament, el pis que encara desprenia l'olor de l'avi i, ara, la casa de Vallromanes, amb tantes habitacions empaperades de records i mobles vells. No eren les onze i les espatlles em pesaven fins a la base de la columna com si em volguessin partir sense saber-ne del tot. Em vaig recolzar uns segons en els nusos de ferro forjat de la porta entreoberta del jardí. I hi vaig entrar, caminant tremolosa sobre el crepitar de les fulles seques dels plataners, mirant-me passar les botes, amb una por coneguda, potser infantil, d'alçar el cap; sabent-la allà, regnant els camps; sempre magestuosa sobre les llambordes, les alenades de maria lluïsa, les jardineres de margarides; vigilant el resignat obrir-se de la palmera, les invasions de males herbes, l'eterna escalada de l'heura. Amb la punta d'un peu vaig topar amb el pedrís de l'entrada. M'hi vaig asseure, sense haver-me atrevit a mirar-la de cara. D'esquenes a la façana, vaig tancar els ulls per sentir el sol a les parpelles, respirar el perfum llunyà del blat i abandonar-me, ni que fos per un moment, a aquella la pau... Però en una ràfega de vent, com xiuxiuejada des del fons del jardí, em va arribar una veu que em va glaçar fins a les puntes dels dits. Una veu de nena que juga, crida l'àvia o arrenca a córrer entre sanglots amb la presa de xocolata desfeta entre els dits i la llesca de pa sobre la sorra. La meva.

Blanc

Suposo que va marxar a primera hora del matí perquè em vaig llevar tocades les deu i ja no hi era. Les arrugues del llençol encara dibuixaven el seu buit. Que no hi hagués comiat formava part del pacte: tres anys de convivència i, en acabat, el desenllaç digne que havíem escrit plegats abans de començar. Diuen que l'amor no dura més que això. Més valia assumir-ho i evitar els retrets, els secrets, la decepció. Ens ho havíem jugat a cara o creu. Era ell qui havia de fer la maleta i estrenar ciutat i feina, nous amics. No ens coneixíem les famílies, ho havia de fer tot més fàcil. Però a quarts donze les normes em pesaven com plom al clatell. Em vaig prendre un te i una aspirina entre mossegada i mossegada d'una magdalena vella. Per la finestra, el quiosc nevat, els arbres nus. Hi vaig baixar per si el veia i encara li podia dir adéu, ni que fos de lluny, però no havia deixat cap rastre en el tràfec del carrer. Em vaig asseure a les escales del portal. El fred em traspassava els pantalons. La mirada se'm va perdre en algun interstici, potser en els marges de l'última pàgina que acabàvem d'escriure. Se'm va fondre en la claror del paper, en la neu que tocava, que collia i ensumava, que mastegava i que m'empassava, glaçada, per fer-ne, de tot, el blanc.

La gran evasió

Tots els que no vau poder esmorzar dijous amb La píndola, perdoneu.

No la vam poder penjar abans per problemes amb la transcripció.

Jo era la reina de les tecles. Casas&Associats m'havia contractat feia trenta anys com la millor transcriptora de Barcelona i comarques. Picava mil cinc-centes trenta-sis paraules de mitjana per minut que cobrava a final de mes a preu de diamant. Era un dimecres, i m'acabava d'adonar que duia un forat a la mitja, quan la secretària del director, sempre tan repentinada, amb el collaret de perles blanques i una mesurada faldilla fins al genoll, em va mirar per sobre les ulleres i em va dir: senyora Palau, hauria d'anar a parlar ara mateix amb el senyor Sagarra. A l'aixecar-me de la cadira em va agafar una mena de mareig. No sé com dir-ho, el món rodava a la velocitat de llum com quan, de petita, dalt del gronxador, em deixava caure enrere i arrossegava els cabells llarguíssims per la sorra regada del jardí. La mare sempre patia per si m'obria el cap en un descuit i em renyava. Aquell dia em balancejava pel passadís com sobre la borda d'un vaixell en temporal. Dins del despatx, el senyor Sagarra encadenava apreciacions genèriques sobre la crisi, els meus cinquanta anys, els joves que pugen. Les mans em suaven. Que si els ordinadors, que si les transcripcions han quedat antiquades. Cada cop li sentia la veu més llunyana. Amb el cap cot, em vaig perdre en el forat de la mitja. Tenia el tamany exacte de l'ungla del dit índex i el tacte llis de la cuixa ben rasurada. Era la lluna plena en una nit de nylon, un llac en terres volcàniques on surar sobre el vaivé de les onades, un bri de claror inesperada, la llum, una llum brillant al final del túnel. I m'hi vaig colar.

Lletraferit

Sóc un virus de la sang. Un mosquit microscòpic. Busca’m si goses, va. Em respiren per qualsevol orifici. Si no, m’esmunyo per algun altre forat. Navego entre carns fins que trobo una artèria; prima o gruixuda, tant li fa. I nedo. De crol i braçada dins d’aigües vermelles, en una cremor fèrrica, torrent amunt o avall. El primer de tots em va incubar en un llit d’argila. D’aleshores ençà em multiplico en les profunditats del múscul que fa bategar la vida. M’hi faig un niu de paraules; entrellaçades i apilades, en vers o prosa. Els que fereixo només em senten al començament: una tènue fiblada al pit, més aviat a l’esquerra. O això m’han dit. Després, tot és amor: per la lletra dita que sura en algunes sales, per la pols que dorm amb l’escalfor de les enciclopèdies velles, per les dames realistes de suïcidi cruel, pels cal·ligrames amb o sense rails, per les flors que poblen els jardins de bé i de mal, pels cavallers descarats sense taula rodona, per les places d’or i diamants amb envelats de festa major... Un cop al cor, fet el niu i patida la fiblada, hi pareixo un ou. Amb els anys contaminarà cada gota de sang, fins que no n’hi hagi ni una de verge. Orgullós, arrenco el vol amb el primer esternut.

Tempesta

Era un matí d'hivern més aviat lleig, més aviat londinenc. Els núvols amenaçaven a precipitar-se violentament d'un moment a l'altre però no s'acabaven d'atrevir. Un vent glaçat esgarrapava la pell. El vaig sentir quan vaig veure que el bar en què havíem quedat es recollia en una cantonada de la plaça del Diamant. La Magda es va presentar prou tard perquè tingués temps de triar una taula en què ens asseguéssim l'un enfront de l'altre, amb poques possibilitats de fregar-nos els genolls, massa lluny per agafar-nos la mà. Vaig arreplegar el diari i demanar a la cambrera un cafè amb llet curt de cafè i un croissant que després em semblaria massa sec. Quan va arribar em va trobar abocat a una d'aquelles pàgines de paper fi i suposo que es va pensar que llegia. En realitat m'hi havia perdut: em capficava tot el que li volia dir sense saber-ne les paraules. I aleshores em va cridar, Carles, i em va somriure i dos petons. Com estàs? Quant de temps sense veure't, va començar mentre es descordava l'abric i penjava la bossa a la cadira. Sí, ara feia uns quants mesos, li vaig contestar jo, i dins meu vaig afegir que, tot i això, em semblava que no l'havia perduda mai de vista. Era una de les seves virtuts: ser-hi sense ser. Una simple trucada i tot com abans. Aquest cop havia estat ella: esmorzem demà? I jo sabia molt bé què em volia dir: que n'estava farta, dels nostres jocs, que ja érem prou grans per anar-nos amagant i que o tot o res. M'havia preparat el discurs. No he estat mai un galant, Magda, ni de flors ni de violes ni d'una sola dona. I me l'havia figurat plorant tímidament. Estàs bé? Ella s'eixugaria les llàgrimes amb les mans. Sí, ja està. Però no. Es veu que ha conegut un noi. Es diu Pere. Al carrer, s'havia fet de nit.

Suite número u per a cello, de Bach

Camí de casa, tornant de la universitat, acostumo a ensordir amb música el soroll del metro. Ja en tinc seixanta, saben? Per l'aniversari els meus fills em van regalar un Ipod, el Pere m'hi va gravar alguns clàssics. I en això estava quan el tren es va aturar a Camp de l'Arpa i van pujar al vagó dos nàufrags de la vida. Es van asseure davant meu. Un dels seients estava tacat d'aigua, vés a saber per què. La noia no es va queixar dels pantalons molls. Prou en tenia, d'aguantar-se dreta al lloc. Semblava una fulla amb el brandar del tren, amb el cos endormiscat per la coca o el cavall o qui sap quina droga, mentre ell intentava obrir les parpelles enganxades per l'èxtasi de ser-hi sense ser, d'aquell perdre's sota terra. Me'ls mirava sense pudor, sabent-me invisible però ben quiet, no fos que els cridés l'atenció. El noi es va treure un blister de píndoles de la butxaca. Gelocatil, eren, m'hi vaig fixar. Li'n va donar tres a ella. Se les va empassar de cop, com si no tingués prou espurnes daurades recorrent-li la sang. Pobra, pobres. M'hauria tret els auriculars per escoltar què es deien amb aquelles boques de quatre dents amb què es tallaven els llavis a petons. No vaig gosar. Me'ls vaig imaginar abraçats en un niu de cartrons dins d'un caixer; fent-se l'un a l'altre barraqueta i sentint ploure. No van veure com m'aixecava ni em cordava l'abric quan el vagó va començar a aturar-se a Maragall. Des de l'andana vaig olorar l'escudella que hauria fet per sopar la meva dona. Em vaig sentir els peus calents sota la manta del sofà, l'elegant vibrar del cello i, dins del pit, com mai, una pau.

Demà

Que Venus, que Júpiter, que si la línia del destí. Creuava un pas de zebra de la Diagonal i ella se'm va acostar. Jo només feia que mirar el verd de la finestreta del semàfor per als peatons com si no fos prou digna per a la meva vista i li deia que no; que no gràcies, de veritat. Però ella que la ventura, escucha, cariño, i de sobte em va tibar del braç. En un acte reflex em vaig cobrir la sivella de la bossa, per si de cas, i després em vaig topar amb el blau d'uns ulls que mai no hauria imaginat a una gitana com aquella. Em va agafar la mà. Venga paia, que te leo la fortuna por diez leuros namás. I jo una altra vegada que no, i ella que no em deixava anar i un venga muchacha i un somriure amb una dent d'or i aquells ulls de cel i no sé perquè, potser perquè tenia un dia apagat com el sol d'aquell hivern, m'hi vaig rendir. Entre els renecs i els vomitars de fum dels autobusos, assegudes en un banc qualsevol em va explicar que el palmell de l'esquerra explica lo que Dios te ha dao. El de la dreta, lo que has aprovechao y trabajao y el más acá y el más allá. O sigui que és el que val. Clavava la mirada en aquell tros de carn blanquinós i em resseguia les línies amb un dit coronat per una ungla llarga i negra de vol d'escombra fregant la lluna. M'havia parlat de la meva mala salut de ferro, del trenar d'aquesta línia, la de l'amor, que vol dir que n'hi haurà molts, d'homes, i potser un matrimoni tardà, de la meva prodigiosa memòria, d'algun miracle, del misteri de la línia de la mare, quan se'n va anar al canell per sentenciar-me l'edat de la mort. La vaig fer callar treient el moneder. Dos bitllets de cinc i un moltes gràcies. Entre passa i passa accelerada camí del metro, li vaig sentir la mirada foradant-me la butxaca de l'abric. I aleshores, una mena de fred.

Pas de deux

Passé en relevé, posé; canta la mestra. I jo el recordo fent una passa més. Una mica més lluny de mi i d'aquell comiat amb gust de cervesa calenta i olor de tabac esbravat; amunt, amunt, per un carrer estret del Poble Sec que ara no sé si sabria ni voldria trobar. Chassé, deboulé, deboulé, deboulé. A la Marina li rodava el cap. Serà la música. O el gin. Vine, nena, sortim al carrer perquè ens toqui l'aire, i ella que se m'acosta a l'orella i en una marejada confessió em diu que estima el Julià i que què n'ha de fer, si el té tan endins i, que, és clar, com que ja no estem junts... Focus, si no fixeu el focus no hi ha qui giri i si m'obriu les costelles ho pagareu amb vint flexions, que aquesta coreografia és regalada. Una constel·lació de blaus, vermells i grocs s'entestava a estrellar-se contra les parets ennegrides d'una discoteca qualsevol. Posé, piqué. Se'm van entelar els ulls. Jo marxo. I la jaqueta, on collons és? Pas, pas, preparo: doble pirouette en dedans. El vent que bufava avinguda avall. Quin fred... Ell és així, que no diu mentides però tampoc la veritat. Posé, preparo: pirouette en dehors. Quanta misèria. De cara al mirall: primera, grand plié, tanqueu la cama dreta, recolzeu les mans a terra, estireu els genolls en quarta, pugeu rodó en sis temps. Entesos? Fins aquí. Entreu en el segon vuit. Un. Doncs saps què? Dos. Me'n faré un xiclet, de la parelleta. Tres. I quan em cansi de mastegar-lo el trepitjarà algun despistat. Quatre. I adéu siau. Cinc. Passé en relevé, posé. Chassé, deboulé, deboulé, deboulé. Posé, piqué. Pas, pas, preparo: doble pirouette en dedans. Posé, pirouette en dehors. Primera, grand plié, tanco la dreta, mans a terra, quarta, pujo rodó. Mira: l'he clavat.

Vol

Arrenco, decidida. Estimat Xavier, penso. No, millor Xavier tot sol. Xavier, coma, escric, i segueixo a sota. Perquè els sobres ploren que ja ningú no escrigui cartes, coma, tips de factures de llum, extractes bancaris i promocions absurdes, coma, i vull salvar-ne un, coma, ni que sigui, coma, d’aquest destí d’oblit i misèria, coma, perquè enyorava veure’m ballar la lletra en línies desiguals que juguin a ser paral·leles, coma, perquè desitjo trobar-te en l’olor del tros de paper en què m’enviïs la resposta i poder-te guardar plegadet en algun calaix per quan et vulgui, coma, perquè et tinc lluny, coma, tan lluny, i aquí fa un sol d’hivern que remou el son dels formiguers als parcs nevats, coma, i vull dir-te que t’imagino a tocar de cada arbre, coma, sota el fanal de cada cantonada, coma, rere el vidre entelat d’un de cada dos cafès, coma, però que no en tinc prou amb pensar-te i et voldria mirar els ulls a tres dits de no distància i sentir-te la cara entre les mans, coma, escalfar-te les orelles sempre glaçades, coma, perquè he anat a l’estanc a comprar tabac i he demanat un segell perquè sí, coma, i aleshores he volat no sé com, coma, però dins d’aquesta carta, coma, des de la ciutat més freda fins aquí, coma, per llegir-te de viva lletra aquestes línies estúpides que només, punts suspensius, que només volen dir-te que hi són, coma, que hi sóc, punt.

Començament

Em vaig entretenir a enlairar el fum de la sopa amb un esclat de tifons marins i algun huracà. Tots nascuts amb el vaivé inquiet de la cullera. Remena, que no se't torni a escaldar la llengua. I jo, amb aquella ànsia de nena, vinga a fer-ho en cercles concèntrics, espirals, serpentines. A les vores del plat, platges de pòsit de carn d'olla. Però cap banyista. És igual de salat però massa calent, aquest oceà. Deu ser per això. L'àvia acostumava a fer-hi nedar serps primes i llarguíssimes fins que me'n vaig cansar. Que no t'agraden els fideus?, em va preguntar un dia mentre apagava un fogó. Jo amb prou feines li arribava a l'alçada de la cintura, on es cordava el davantal amb el cobert del pit plegat endavant i la tira del coll penjant. Així que des d'abaix, aixecant el cap i buscant-li la mirada, és que són massa llisos, li vaig dir, massa iguals. I es van acabar les serps, les anguiles i les angules. Durant una temporada vaig cultivar cargols de mar, de mides variades, però també me'n vaig cansar per dues raons. La primera és que no sabien nedar. La closca se'ls omplia d'onades i acabaven perduts al fons. La segona: quan els estenia a la platja a prendre el sol, lliscaven fins a l'aigua sense remei. Fins que aquell dia, per fi, m'hi vaig trobar uns peixos ni massa petits ni massa grans, d'escates brillants i cos de lletra gruixuda i va ser així, agrupant-los en bancs sobre la sorra, que vaig aprendre a dir.

Desdibuix

Esmorzada, vestida, pentinada, aquesta cançó em torna a rodolar pel nucli del cervellet:

I aleshores... em desfaig la vora de la faldilla amb les estisores més esmolades, les de cosir. Tallo una puntada de fil, l'estiro i llestos: a penjar. M'arrenco el botó del coll de la brusa, d'un groc llimona, i me'n faig un Lacasito, mastega que mastegaràs. Apilo sobre la taula les agulles que duia als cabells en una muntanyeta i em despentino en cercles amb les puntes dels dits. Quina picor, les parpelles: em grato i l'ombra d'ulls s'estén més enllà, fins a les galtes. Amb el dors de la mà em refrego el pintallavis de sang. Corro fins al mirall del rebedor: em miro de dalt a baix, em remiro i em torno a mirar. Bonica. Em descordo el llaç d'una sabata. I llavors, el quadre: aquest Mondrian pateix mal d'esquena d'aguantar tantes línies rectes o sigui que el giro primer noranta graus a la dreta, després cent vuitanta més a l'esquerra, perquè descansi, pobret. Torno a l'habitació per desendreçar el calaix de les samarretes de màniga curta, que estan a punt de ploure arreu el pis, desaparello tots i cadascun dels mitjons. En lligo un de ratlles roses amb un de negre llis i vell. ¿I què passa si d'aquest jersei de llana me'n faig una estora per als peus del llit? Replego els llençols en un gran garbuix rodonet i, ara que no hi passa ningú, l'allibero balcó avall. Adéu. Em descalço i mentre ballo faig voleiar les mitges com un estel. Sobre la tauleta de nit, un retolador apunta a la paret immaculada. Hi estampo quatre gruixudes espirals vermelles. Saps què, aquest matí no aniré al despatx. I en pinto una altra.

Hivern

Tens la veu de vellut. Ara que el cel es precipita sobre les teulades i llisca en regalims carrer avall, vull perdre’m en el crepitar de cada paraula teva. Tota la tarda, mentre la llenya es desfà en espurnes i pedaços de sol rogent. Atansaré el meu cap a la teva falda, mira què et dic, i m’hi submergiré, arraulida sota la manta, amb els ulls mig clucs. A tocar de la llar de foc, sobre un sofà vell, t’escoltaré la història. N’hi haurà prou per fer passar el fred. I això que ja saps que hi ha anys que el vent del nord allarga l’hivern fins ben entrat el juliol, sense entendre d’estacions ni patir pel gebre que encarcara les articulacions de les velles canoses amb vestit negre. Però és que tu tens la veu de cançó. Tan dolça que fon el glaç de les esquerdes del mur del jardí i tan àgil que en un instant engalana el menjador de paraules entrellaçades en sanefa. Tens la veu del narrador que cada Nadal m’explicava el Trencanous des del radiocasset vell de la mare. Inventa't un conte, va, fes-ho com vulguis, i quan acabis i m’ho preguis tancarem els ulls i enviarem tot el fred als peus dels núvols perquè la pluja ja no sigui mai més pluja sinó flocs de nata. Els veurem ballar des de la finestra. És, serà diumenge. I així, amb l’anar i venir del teu dir de poeta, passaran els versos i les hores. Sí, encara que el que t’he escrit em faci vergonya de tan ensucrat, encara que, lluny com et tinc, mai no t’hagi sentit parlar.