Circ

Sempre havia temut el trapezi. Però no ho havia confessat a ningú per allò de no decebre amb un secret tan impropi d'una filla de circ. No és que em refiés poc de la força de l'Antoni. És que quan se m'acostava cap per avall, subjectant-se a la paral·lela amb els genolls doblegats i la mirada d'artista, quan m'oferia l'avantbraç i les mans farinoses, jo, encegada per una por que em naixia de l'entranya, només volia fugir; córrer fins que se'm desfessin les cames, perdre'm lluny dels domadors de mitjanit i de les cares sempre tristes dels pallassos. I un cop allà, ja ho veuria. Tan sols pensava en matar l'angúnia de saltar a destemps, quan l'Antoni ja hagués esgotat el segon en què el gronxador es frena i comença a marxar cap enrere; de descobrir massa tard que m'havia entregat a l'aire i patir una caiguda interminablement lliure fins a la xarxa de protecció, fràgil com una teranyina. I després, el buit. I un silenci d'ultratomba. Havíem assajat l'espectacle infinites vegades, amb els mallots vells i els nous, d'un vermell sang i esquitxos de brillantets al voltant de l'escot. El teníem tan sabut que poc abans de l'estrena les lleones i el cor de ballarines no parlaven d'altra cosa: ens atreviríem amb el triple mortal. Saltar-lo només depenia de mi; de les tombarelles que fes abans d'agafar-me a l'Antoni. Ell deia que m'endevinava l'atreviment en la mirada: sempre que feia ulls de mico, se'ns escapava el triple. I en devia fer, aquell dissabte. Perquè després d'atansar-m'hi, ja en ple vol el vaig veure lluny... i em vaig precipitar. Una mà em va quedar inútil. Des d'aleshores el públic bull quan em passejo sobre la corda fluixa. Faig equilibris precisos i preciosos amb un paraigua irisat i una americana escocesa. Ara un peu, ara l'altre. I tan feliç.

D'orenetes i trombons

L’olor de colònia esbravada quan li feia un petó. Les mans inquietes sobre l’hule. Aquella placidesa amb què feia la migdiada a l’hamaca, amb un coixí arreplegat del sofà, sota alguna ombra del jardí en aquells estius eterns de jocs al bosc i berenar de nocilla. O a l’hort, entre les canyes, remenant els tomàquets i els carbassons. Així que se’n va anar, em vaig entestar a retenir-lo en milions d’imatges. Perquè res no se m’escapés i el pogués reviure en una tria infantil a la carta: per guanyar-me el permís d’obrir la capseta dels records i recuperar-lo per un instant, només un, dins meu, quan volgués. Ara una mirada juganera enmig dels canelons i l’ampolla de cava. Ara un somriure vergonyós entre mossegada i mossegada primer al pa, després al meló. Ara un renec simpàtic de regal entre tanta llàgrima. Com si en aquest anar i venir nostàlgic pogués evitar que les orenetes facin niu als meus cabells quan la tardor regna el cel i haurien de ser a mig camí de l’Àfrica. I després, una angoixa, des de l’entranya, que m’exprimia els pulmons i l’alè. La veu. En perdria la veu? Com evocar-la més enllà del significat de les frases dites, dels noms inventats sobre les coses que ja tenien nom, de les lletres eixutes de les cançons després de l’escola? Encara en ple ofec vaig decidir que l’avi tenia veu de trombó. I sabent-lo viu en cada melodia en què en soni algun, se’m va aprimar l’angúnia.

Instruccions per obrir una finestra

1. Abans de començar a llegir, premeu el “play”.

2. Obriu els ulls quan tingueu les parpelles cansades de tanta lluna, però quedeu-vos ben quiets al llit.
3. Desperteu primer els dits dels peus movent-los enrere i endavant unes quinze vegades o més.
4. Mantingueu les cames enredades en el garbuix de llençols calents, l’espatlla mig descoberta.
5. Observeu entre els porticons com un bri de llum s’allarga fins al capçal i hi plou pols de plata: aixequeu el braç per voler-lo caçar i mireu-vos la mà a contrallum, tan vostra, tan viva. Feu-la ballar al compàs d’aquest piano que sonarà tots els matins del món que hagueu silenciat el crit submís del despertador.
6. I imagineu-vos quin dia... Podríeu baixar la ciutat en bicicleta fins a aquella platja on els turistes dinen paelles amb massa safrà, prendre un granissat de sol a tocar de les palmeres, veure com els lladres esguarden el petit tresor d’un banyista. Podríeu pujar fins a dalt de tot, amb el funicular, vorejar la ciutat que s’estén sota els vostres peus i rendir-vos-hi per sempre. O caminar entre la remor dels cotxes, seure en una terrassa d’alguna plaça i per una estona ensumar un te amb llimona i mirar els passejants de camisa mal planxada, cabells daurats que s’emporta el vent, paraigua sota el braç.
7. Ara estireu-vos bé, buideu-vos amb un badall... I recomenceu, des del punt número 1 fins al 7, tantes vegades com la mandra us ho pregui.
8. Desfeu-vos lentament de la flassada. Fora una cama, després l’altra.
9. Les rajoles fredes, sentiu que un calfred us eriça la pell. Una passa, dues, tres. Encara una altra, cap a la finestra. Desenganxeu els porticons.
10. Respireu la claror del matí... Bon dia.

Dies de sol

Quan menys t’ho esperes t’esclaten al pit. Tant li fa que abaixis les parpelles, tanquis la boca o et tapis les orelles amb les mans. No hi ha precaució que els pugui aturar perquè els rajos de sol no vénen de fora; es perdrien camí de l’oest. Et neixen a dins. Darrere del melic, diuen, però és secret. Amb una brillantor encegadora, s’expandeixen des de l’estómac cap avall fins a les ungles dels peus, cap amunt fins a les puntes dels cabells. A l’alçada del cor et troben l’ànima. Una explosió. I te la desfan. Només notes un sacseig petit, costelles endins, que t’asseca les llàgrimes de les pestanyes i els bassals de pluges passades de tots els racons. No podries plorar ni que et gratessis els ulls amb sabó. I en canvi a estones et sorprens somrient-te tota sola i de reüll vigiles no ser descoberta per cap mirada indiscreta, quina vergonya. Surts al carrer guiada per un impuls que si tingués color seria daurat. A tocar del mercat un vent de novembre roba paperines de diari a les castanyeres, treu a ballar la teva faldilla i et destapa les mitges, d’un vermell vibrant. Alguna vella vestida de dol diria que fa fred i es faria un nus a la bufanda. Però tu t’has llevat en un preciós matí d’agost i irradies llum per les costures de l’abric.