26/5/09

Vals

Tanca la porta, gira la clau. L'escala és fosca i freda. Una brisa matinera entra per la claraboia esquerdada del terrat i juga a colar-se pels escots de la brusa de gasa que ha escollit al poc de llevar-se, perquè ja tocava que l'hivern gris es rendís a l'abraç de la primavera. Baixa els esglaons poc a poc, acaricia la barana fins a l'últim replà. Aquesta porta és com una llosa, pensa, i de sobte tot és llum...

(prem el "play"...)



S'enretira els cabells i es penja la bossa a l'espatlla. Camina per la vorera assolellada, esquiva la terrassa deserta del bar Manel, es troba a l'aparador de la ferreteria de la cantonada. És ben bonica, aquesta brusa. Anirà caminant, sí, té temps. No el vol deixar escapar: feia tants mesos que l'esperava, aquest matí... Busca un retall de cel entre els balcons i les finestres resignades a veure des de tant amunt. El sol li pinta la cara, abaixa les parpelles i hi mira a través. Per uns segons tot es taronja, taronja només, i res no li pesa. Les fulles dels lledoners espurnegen ombres sobre l'asfalt al vaivé d'un airet que estrena estació al compàs d'un vals. Un, dos, tres; un, dos, tres; sona una cançó de nits d'estiu a la fresca amb polsim d'estrelles, de fanalets al jardí i banys salats de lluna. La taral·leja mentre tomba el xamfrà i es perd passeig avall, camí del despatx, ara entre el garbuix de persones que esperen que el semàfor es posi verd, ara entre les primeres senyores que creuen el carrer, ara a tocar d'aquell banc en què un avi s'empassa les hores, ara entre una parella que deixa d'agafar-se la mà... És allà baix. Mira bé. Allà. Lluny. No la veus, com balla?

20/5/09

Digestió


Tanco els ulls un minut i quan els torno a obrir... som allà on vam ser. Dos tallats aigualits. Avui com cada diumenge, tu i jo, sota l’ombra dels plataners a la Rambla de Catalunya ens eternitzem en aquella primavera càlida. Em dius allò, somrius i t’atanses la tassa, ignorant que aquelles paraules ressonaran per sempre a l’hora mandrosa de la migdiada, quan la ciutat es buida anestesiada amb l’esperança que podrà pair tanta feixuguesa. Escups un “no hi ha marxa enrere”, sense pensar-lo gaire. I jo, que aleshores no sabia què era assecar-se per dins de tanta llàgrima, també somric i faig un glop. Pobra Maria, em diries ara. Però no hi ets. Només vius una i altra vegada en cada diumenge de penitència perpètua que ni tu, ni jo, ni ella, ni ell, podrem fer desaparèixer mai; que està condemnat a repetir-se com el dia en què la Dolors, farta de tot, em va explicar que s’havia fet de suro, com el gust de cervesa del Martí diluït en aquell petó o les llargues tardes d’estiu a Vallromanes en què la Clara i jo empastifàvem de fang l’aigua tèbia de la piscina de plàstic Toy. Pobra Maria, diries. Però només ets una ànima més que pidola pels carrers i que la gent, havent compartit un sucós dinar de diumenge, s’amaga a casa seva per no veure i diu que dorm.

13/5/09

A màquina

Programa per a sintètics, 30 graus, 50 minuts. Quatre parells de mitjons, el pantaló de pijama tacat de llet amb colacao d'aquest matí. Entra aigua. Aquella brusa escotada que em vas comprar per a una nit d'agost en què no hi va haver sopar, ni festa, ni música. Bombolles de sabó. La samarreta blanca i blau marí que et va regalar la teva mare un dia, perquè sí, i que encara no saps si t'agrada. I gira. Uns calçotets llargs foradats, el drap de cuina que no volia que barregessis amb la roba i creus que no he vist. I gira. Uns pantalons de lli en què maleiràs descobrir el cadàver trencadís d'un kleenex. Sí, a la butxaca dreta. I gira. La samarreta i els pantalons curts amb què dius que vas jugar un partit de futbol. I gira. Centrifuga mentre encens la tele, un dia més, i t'escarxofes al sofà. I acaba. Puges al terrat amb la roba rebregada al cistell i la bossa de les pinces, esperant l'olor del detergent en el tebi ventet d'estiu que voldries que se t'endugués per damunt de totes les teulades, dels balcons avorrits de veure passar els mateixos veïns, de les antenes tan gastades, i que no bufa prou fort perquè el perfum et digui que els mitjons són nets de la teva ànima grisa, del meu mal humor, d'aquesta ciutat que vessa de fantasmes, i que demà te'ls podràs calçar com si res. Com si la rentadora pogués.