Tancat per vacances

Me'n vaig a viure món. Però això no és un adéu. No: és un petit comiat fins al setembre. Els adéus només es diuen a les estacions. Allà on tots els camins es fan un nus i tu només tens ulls per al vagó que s'allunya i el petó que vola rere el vidre; on les andanes refugien la petita mort dels que es fonen en una abraçada. Aquí no hi ha trens, ni maquinistes, ni matins d'hivern que emboirin la marxa dels viatgers made in Holywood amb barret, maleta de cuir i solapa aixecada; sinó avions. Molts avions. I el desig que passis el millor estiu. Fins a la tornada.

De mimoses i altres coses

Volia fer un text rodó. Començar-lo amb una frase de missatge clar i concís, tancar-lo al vol d’una de bonica i lleugera. I no sé com que ja em trobo a la tercera ratlla. Passa de vegades. No pots triar què dius ni com ho dius: les paraules et segresten en un viatge llampec des del centre del cervell fins a la punta dels dits. I escrius: “plou sobre la bugada i les mimoses de la Cèlia”. I aleshores és com si tu fossis la Cèlia, avesada a passar les tardes de juliol prenent la fresca sota un cel groc de cotó fluix, i veus regalimar els draps i les tovalloles rere els vidres de la finestra del menjador. Ben mirat potser és millor així: que et vingui tot fet. Vull dir, no haver de pensar què vols escriure, ni capficar-te si en el text hi ha un tros de tu o hi actues com una núvia sobre l’altar amb un ram de margarides tristes de tant morir desfullades pel m'estima, no m'estima, que se sorprèn ballant el vals al compàs del nuvi i dubtant si, al capdavall, no preferiria estar escoltant la cançó de l'estiu en una guingueta de platja. I els músics que paren de tocar i la sogra que aplaudeix, i tots els convidats dempeus; i de nou, al fons de la sala, aquell capellà de sermó mastegat i clenxa abrillantada. Perquè de tant en tant ja passa, això, amb els textos. Perquè de tant en tant ja passa, això, amb la vida.

Metamorfosi

Dimarts em cansaré per sempre d’arrossegar-me de casa a la feina, de la feina a casa, d’aquests carrers tan estrets que es passen el dia ofegant els estrangers i les velles que van al mercat. Em faré fum: el que alliberes a cada calada del teu cigarro. Em faré cel per vigilar que la lluna no despisti el retorn de les ànimes tristes que busquen consol a les barres dels bars. No; em faré bombeta i travessaré els vitralls d’una d’aquelles làmpades modernistes que s’obren com una tulipa però cap per avall, i rebotaré per les parets d’un menjador de vídua acomodada una vegada i una altra, a la velocitat de la llum. Em faré larva. I l’endemà, des del balcó, desplegaré les ales. Sí; em desfaré jo, em faré papallona i aixecaré el vol per damunt dels gratacels. Fregaré els núvols i, quan no pugui més de viure tan amunt, em rendiré al vent que gronxa els llençols sobre els terrats. I així, després d’un llarg viatge a la deriva, naufragaré en algun dels parcs que aireja aquesta ciutat tan grisa. Serà un matí d’estiu qualsevol. Hi haurà un parell de bancs, una font, algun lledoner. T’hi esperaré a l’ombra, sobre els pètals d’alguna flor vermella. O potser groga. Si vols...

Somni

Detall de "Serps d'aigua", de Gustav Klimt

Em llevo emmordassada per una foscor densa que m’arrossega fins a l’abisme: allà on els records viscuts i els imaginats es projecten sobre les aigües remotes de la mar. Caic precipici avall i la gola se m’empassa un crit llarg i prim. Nedo entre els llargs estius de bicicleta i genolls de sang i crostes, entre tu i jo dins la tenda de campanya en aquell despertar que cremava. Bussejo dins la sopa espessa de l’àvia; sento l’escalfor dels sopars de cap de setmana de truita de patates i llar de foc tot i la llenya humida; em perdo en totes les promeses que es van morir en cada paraula, en els futurs escrits que sense compassió rebenta calendari... i la cama que em falla, maleïda rampa, i l’aigua salada s’esmuny en cada intent que faig per agafar-m’hi. No hi haurà restes d’aquest trist naufragi, penso. I un blau brillant em xucla avall, avall, avall. Els cabells ballen al compàs de la marea, respiro sense respirar, miro sense veure i, per fi, al fons, em trobo dolçament adormida en un llit de primavera viva i vermellosa nit estrellada. Sóc una serp de la mar que balla a cegues quan els rellotges toquen les desertes hores de la matinada. Em veig obrir les parpelles enganxoses per la mandra, però la serp que sóc jo no veu l’altra jo que la mira i que voldria quedar-se a viure en aquest niu de flors blaves i taronges i d’estrelles de neu, i nedar com les sirenes que canten als soldats quan els pot la pena d’estar tan soles. Però de sobte algú em sacseja i se m’emporta cap a la superfície, potser per sempre més... Em desperto segrestada pels teus braços i l’ofec d’un petó robat. Bon dia.