Confeti

Les copes, que fan pinya. Ei, que la meva no té cava. Un petó, dos, cinc, deu. I una abraçada, la teva, amb la boca que em rebenta. Feliç any nou. Focs artificials al retall de la pantalla. Toca la dotzena: vaig tres grams de raïm tard. Toca l'onzena. Ets una tramposa, dus el raïm pelat i sense pinyols. Així, qualsevol. La desena. Quin silenci. Esteu bé? Ja callo... La novena. Diuen que es pot demanar un desig amb cada campanada, no? O m'ho he inventat? La vuitena, és la vuitena. Que sigui rodó: que l'any acabi com comença. Tots aquí. Tu, a l'altra banda de la taula, que perds el compte per un somriure. La setena. Que als testos del balcó em floreixin les paraules que hi he plantat i hi arrelin a prova de totes les sequeres. La sisena. Que durant tota la primavera ballem un vals a cadascun dels carrerons del Raval que el sol ombreja a primera hora de la tarda. Cada dia, a les quatre en punt. La música, la poso jo. La cinquena. Que nevi amunt tot l'hivern. La quarta. Que el meu aniversari passi de llarg dels vint-i-molts. La tercera. Que els gratacels s'esquerdin com els talls de torró de Xixona. La segona. Que aprengui d'un cop i per sempre a viure del revés. Perquè del dret, ja me n'he cansat. La primera. Ara, sí. Quatre, tres, dos. Vigileu, encara no, que comencen els quarts. Un...

Fum

No nevaran llumetes roses, grogues o verdes, com a la fotografia d'aquí dalt. Ni tan sols estels de gel. Amb prou feines farà un fred d'aquells que clamen al cel una estufa i una manta perquè l'engalanis d'engrunes de neula. Però mira, demà és Nadal. Passat, Sant Esteve. I d'aquí dos mesos serem al febrer i tal dia farà un any. D'un temps ençà trobo massa salats els canelons i l'escudella. Després de dinar em beuria el verd dels rius i els llacs, lleparia la xocolata blanca que corona les muntanyes, i el nivell dels mars i els oceans baixaria uns dotze metres, fins que m'explotés l'estómac de tanta aigua i tornés a ploure. Les postres m'embafen. Fa anys em delia pel torró de nata i nous. Ara detesto que les miques del d'Alacant es facin nius als meus queixals sense permís. Tot plegat massa sal, massa sucre. Quan haguem començat el segon plat la tieta Maria explicarà la història de la guerra. Els roncs del meu marit es despertaran a l'hora del cafè, des del sofà. I la meva mare no hi serà. Un altre any. I ho pensaré i em tornarà l'angúnia de viure, les ganes de ser nena. Fum, fum, fum. Quan els carrers fan olor de llenya que crema, la bufanda em tapa la boca i tot són regals, i què bonic que ens ha quedat el paper de plata del riu del pessebre, amb els ànecs nedant. Ja ha sopat, el tió? Fins que aquell maleït nen de l'altra classe m'abordi al pati de l'escola: ei, que els reis són els pares. I jo que no me'l voldré creure i faré que no amb el cap i arrencaré a córrer darrere la pilota, per no sentir-lo més.

Enyor

Prem el "play"...


Em va encisar així: es va escolar entre les cortines inquietes del balcó i no n’ha sortit mai més. Com aquell primer cop, un piano acabat d’afinar ressona entre el tacte rugós de les parets empaperades i el trepitjar de mosaic d’aquest pis de vell, en un carrer estret d’antics menestrals. Balcó enllà, a dues finestres de lluny, aquella nit vaig intuir la seva cintura de nina, els cabells rinxolats sobre les espatlles. Duia una brusa de cel i potser una faldilla blanca que se li adormia entre les cames. La tenia tan a prop que, si hagués estirat el braç, l’hauria acariciada. Ella s’hauria girat per mirar-me sense deixar les tecles. No vaig gosar. Al mercat em van dir que era una concertista vinguda de París per satisfer el desig d’un industrial que li va arrencar sense pietat l’abric de visó quan es va cansar dels seus llavis. A mi em va enamorar aquell ventet fi de melodia que sonava a llàgrima i a perdó, puntualment. Cada nit, a les nou. Amb les primeres notes jo obria una escletxa entre les cortines i la buscava en el retall de finestra. Tantes vegades, durant tants anys, hauria saltat del balcó per veure-li de prop els ulls d’escarabat, la cara emblanquinada... Un dia va marxar com havia arribat: sense avisar. Devia tenir pressa perquè em vaig assabentar que no s’havia endut el piano. L’hi vaig comprar al propietari del pis, que pel mateix preu me’l va fer pujar pel balcó, amb la politja. Des d’aleshores m’hi assec al davant, cada nit, a la mateixa hora. I l’escolto tocar, des d’allà on sigui.

Fi

I vaig dir prou. Sota la dutxa, amb l'aixeta que rajava i el mirall ennuvolat, alguna cosa em va explotar al pit. No va ressonar més enllà de les parets del bany ni hi va haver sang escolant-se pel desguàs. La desfeta va ser discreta, però tan dolorosa com una traïdora agulla sense cap que et rovella les artèries i tu no saps que te l'has clavada fins que se t'ancora al cor. Jo vaig sentir una punxada semblant, tan llarga i profunda que m'hauria desmaiat sota l'escalfor de l'aigua. M'haurien trobat així: nua, estesa al plat de la dutxa, com un filferro de prima i amb la casa inundada i els veïns esverats. Però no vaig caure. Ni cridar: la punxada em va deixar un fil de veu incapaç d'aixecar-se més enllà de la gola. Només parlava cap endins. I així va ser com vaig pronunciar el “prou” més sentit que he dit mai, com si ordenés a l'inconscient el punt i final d'un malson que feia mesos que maldava per fer acabar però no podia. O no n'havia sabut, fins llavors. Amb una mà al cor i l'altre braç creuat al ventre, em vaig acostar al lavabo. Les cames encara em tremolaven. Vaig fregar la mà sobre el mirall i, en aquell retall de vapor regalimant, vaig trobar-me els ulls. A través, em vaig veure l'ànima esventrada i la vermellor de les vísceres. Mai més a la vida he tornat a tocar a una agulla.

Clics

I un dia m’adono que estic feta de pel·lícula i de píxel. Que si, com diuen, ens ha modelat el passat i el present es sedimenta sobre l’ahir, la meva vida ocupa mitja dotzena d’àlbums, una capsa de sabates reciclada i sis gigabytes. Això i, a tot estirar, el rerevidre de quatre o cinc marcs escampats per les parets de casa. La meva carn és de records. No sóc el que he viscut sinó el que recordo que vaig viure. Ara que m’ho preguntes, fa dues revetlles de Sant Joan duia un vestit de tirantets, color de cel. I no ho sé perquè guardi a la memòria aquell tacte sedós de la faldilla que rodava, sinó perquè en tinc una foto. Hi eres tu, també. I la Clàudia i la Júlia, tan bonica amb aquella brusa de brillants. Totes quatre amb copes de vi a les mans i, al darrere, un rosari de banderetes de colors que feien festa. Ara dubto si va sobrar sopar, si la música estava ben triada, si les sandàlies de taló em van fer ferida. Tot el que no va retallar el visor de la càmera es va esfumar. Qui sap si va passar l’endemà o l’endemà de l’endemà, però va acabar marxant sense fer soroll. El que he viscut és el que guardo retratat: els aniversaris, els viatges, el sopar de Nadal de l’any passat. La resta em sembla. N’estic pràcticament segura, però, vols dir? És que fa tant... I mentrestant l’objectiu dibuixa amb grolleria o una gràcia impostada qui sóc, qui seré. I jo, vinga a fer fotos.