Dies de pluja

Arriben contra les previsions atmosfèriques més primmirades dels homes del temps d'americana encotillada. Algunes vegades amb el vent del nord, altres amb el de garbí. Sempre desafiants, no entenen d'estacions ni de mapes d'isòbares. T'encongeixen el pit encara que un sol de juliol desfaci les voreres del carrer, treguis el cap pel balcó i t'espantis de veure el cel tan blau. Plouen a casa teva. Els núvols negres entren per la finestra de la cuina, es passegen per tot el pis fins que et troben i se't desfan al clatell. No hi ha paraigua que valgui. N'hi ha de tan tempestuosos que en aquest anar i venir et deixen el menjador com si hi hagués passat un huracà. Són de ressaca llarga: t'estaries mesos vestida de dol; dient-te, pobreta; devorant llibres de coberta i pàgines negres; mirant pel·lícules de pena. N'hi ha que t'apedreguen amb una rapidesa feridora, com la calamarsa. Els blaus et duren uns dies, però no deixen marques. També n'hi ha de tan hàbils que ni els veus entrar. S'escolen pel forat del pany i et plouen a sobre sense que t'adonis fins que t'empapen els ossos. Com el xirimiri. I de sobte et sorprèn un incòmode calfred a l'esquena, el cap et bull sense saber ben bé per què i aleshores i ja no ha qui et lliuri, com a mínim, d'una nit de quarantena en què voldries morir abraçat a la flassada, adormir-te al plor d'un violí desconsolat.

Frivolitats

I una nit, no t'entren. Les sabates vermelles de taló, aquelles tan velles... ni amb calçador. I no saps si és cosa del teu peu, quan fa anys que l'havies donat per major d'edat, o és que la sabata s'ha encongit pel mal d'ull d'alguna bruixa urbana. I aleshores ja no et poses el vestit de ratlles a què li anaven ni que pintades, sinó que tries el negre, perquè t'hi veus més. I unes sandàlies d'escarabat. Baixes les escales a poc a poc i surts amb cura de no trepitjar algun bassal d'aquell camió que rega el teu carrer quan s'acosta la mitjanit, potser amb l'esperança que algun dia neixin flors a les voreres. M'agrada aquest vestit, et dius, mentre comproves des de dalt com el vent t'arrapa les cames a la faldilla o la faldilla a les cames, sents un pudor mesurat, i te'l recol·loques amb discreció. I et sembla d'una frivolitat vergonyant però, quan baixes per la rambla, et tornen al cap les sabates vermelles amb un regust salat d'enyorança tot i que saps molt bé que potser demà passat te'n compraràs unes de noves. I tan feliç. De la mateixa manera que et vas canviar el mòbil quan et vas cansar de tants mesos de mirar la mateixa pantalla amb l'excusa d'alguna promoció immillorable. I de tele, i de cotxe. Igual que vas canviar d'amigues quan vas sortir de l'institut, de parella en acabar la facultat. A tu que t'havien dit que hi ha coses que duren per sempre, i que ja fregues la trentena i encara no les has trobades, aquestes coses, no pots parar de pensar en les sabates vermelles: com moriran desfetes en algun abocador, arrebossades d'escombraries... Potser les negres, sí. Potser seràs una vella amb bastó i faldilla de monja i encara et podràs calçar les sandàlies negres, tan lluents en aquesta nit fresca d'estiu que s'escapa, tan boniques.

Imatge: "Gee, Merrie Shoes" (1956), d'Andy Warhol

Tardor

Has pensat mai què hauria passat si la teva mare s’hagués refugiat en les parets d’una novel·la la nit en què va conèixer el teu pare? Newton hauria descobert la gravetat si no hagués vist caure mai aquella poma de l’arbre? Diuen els científics que el bategar d’ales d’una papallona a la Bretanya francesa pot provocar un huracà a Hondures. Els poetes, que ningú no pot arrencar una flor sense pertorbar una estrella. Toquen les vuit del matí. Un sol tímid de finals d’estiu ve a morir-se en el vaivé de les cortines del balcó. Podria estar esmorzant un croissant de xocolata en la terrassa d’un bar qualsevol en una plaça qualsevol. O al llit paint un altre despertar mentre sona un disc gastat d’Ella Fitzgerald. Però des del menjador de casa, encara en pijama, mentre remeno el sucre en una tassa calenta de cafè, escric aquestes paraules anàrquiques empesa per una estranya obcecació, qui sap si arribada d’alguna llibreria del boulevard Saint Germain. Deu ser cosa de l’atzar que m’estigui perdent en aquestes ratlles com aquells que se citaven vagament en un barri de París a una certa hora desafiant el perill de no veure’s, per si t’hi trobo. Deu ser cosa de la sort que m’hagi sortit aquest text tan desendreçat, que no s’entén ni del dret ni del revés, i que el meu cervell quadrat no l’hagi refet perquè encaixa tan bé en el compàs inesperat d’aquesta tardor que s’acosta...