Ressaca

Es va llevar passat el migdia, amb la tebior d’un alè d’estiu que s’havia colat entre els porticons de la finestra. Amb els peus descalços i una samarreta lleugera, va començar a desparar la taula del sopar. El tovalló rebregat del Lluís, el fràgil rastre del carmí de la Clàudia a la copa. Algú s’havia deixat un cul de te. Pinyons per tots els racons de les estovalles, grans de sucre, una cirera confitada a la vora d’un plat de postres. Un grapat de burilles de cigar, tota la cendra. Va desmuntar els vestigis de la nit passada un per un. Es va fregar els ulls mentre s’emmirallava a la finestra de la cuina. L’aixeta rajava. Sabó al fregall. Les tasses, molles i lluents, com si no haguessin tancat una altra revetlla. Després quedarien tots els plats nets, els coberts reposant al calaix, el menjador perfectament endreçat. Tot aliè al record d’aquell sopar que s’esbandia i es perdia pel desguàs de la pica. Va sortir a la galeria per espolsar les estovalles i alguna cosa en va caure. Era un paper tan petit que semblava predestinat a extraviar-se entre les deixalles. El va desplegar. Un número. Sí, allò era un número de mòbil. Però, de qui? Astorada va repassar totes les cares que s’havien assegut a la taula. Hi havia tres amics de la feina de la Lluïsa. Es va fixar bé en la panxa rodona del sis, en l’elegància del nou, en el traçat segur del bolígraf. Se’n va anar corrents a l’habitació, a buscar el seu... on era? Coi de mòbil. Aquí. Amb una impaciència de nena, es va asseure al sofà per executar el primer senyal. Potser li enviaria un missatge. Algú acabava de llençar un petard.