Conjur

Vull empassar-me'l ràpid, sense mastegar, quan m'assegui en una d'aquelles sales folrades de revistes en què s'espera i desespera. Que s'adormi quan faltin cinc minuts perquè el despertador cridi histèric mitja dotzena de cops que ja és l'hora, i jo m'entesti a aturar-lo totes i cadascuna de les vegades en un acte reflex d'autoafirmació. Perquè dins del nòrdic regno jo, i punt. Vull allargar-lo com un xiclet quan estiguem compartint un esmorzar de diumenge assoleiat al balcó, en ple hivern: la claror a la cara, la tassa que et fumeja entre els dits, les mànigues de llana. Que es fongui amb l'etern relliscar dels rellotges del pintor més surrealista que mai ha despentinat la tramuntana. Que el món s'aturi, ara mateix: que no faci córrer ni una mil·lèsima de segon més amb les seves passes de gegant. I que després es desmuntin totes les agulles, s'escurcin totes les cordes, es gastin totes les piles. Que l'únic temps que compti enrere sigui el que em batega a l'entranya. Un, dos, tres: ja.

Rubik

Sis colors, sis móns que són perquè els altres són. Del dret i del revés: ajaguda al sofà, sota la manta i amb els mitjons gruixuts de llana d'estar per casa, miro per tot aquest cub irritantment perfecte per descobrir-ne el secret. Me'n canso, de tanta harmonia, dels colors llisos i els quadradets alineats d'enganxina. El remeno fins que el verd es mescla amb el blau, el groc amb el blanc, el taronja amb el vermell i vés per on el cub ja és un mosaic sense raó ni dibuix, de tan anàrquic. Aquest cantó està bé però el quadradet del centre no encaixa. I ara que crec que les peces del mig són al seu lloc, no hi ha manera d'ajustar els maleïts costats. Cap ni un. Hauria d'haver-me llegit abans les instruccions. Sempre igual Cèlia, mai no n'aprendràs, de com s'han de fer les coses. Un últim intent, va. Amb més pena que glòria recomposo el cos inert del cantó que era blau. Però les altres cares segueixen irremeiablement enredades i ja fa més d'una hora que m'hi barallo i us aviso que me n'estic cansant. Ben mirat potser és més bonica aquesta pluja de colors que l'avorrida quadratura d'aquest cercle impossible. Sí, m'agrada. Els universos monocolors han mort. I amb ells, els patrons i les regles de totes les mesures. Ho proclamo ara i aquí, amb aquest garbuix de pensaments alliberats: tots plegats han estat víctimes del desig atzarós d'unes mans que haurien d'estar fregint les patates de la truita que volia per sopar però quina mandra, i que s'estimen més desafiar un trencaclosques amb més de 43 trilions de combinacions. I ja està.

Exili

Milers de milions d’estels sobre una duna del desert del Sàhara. Hi torno amb els ulls oberts, des de darrere de la pila d’informes que m’escanya la taula del despatx. M’hi trobo amb els ulls clucs en algun moment de la nit, quan el conjur d’imaginar-t’hi poc abans que em segresti el son venç la meva resistència innata a recordar el que somio. Ajaguts panxa amunt, el cel és com un oceà negre amb espurnes de plàncton que ni comença ni acaba, sense horitzons de tan infinit. Em perdo entre les llumetes daurades buscant-ne alguna que caigui per poder demanar un desig. Però n’hi ha tantes i tan brillants que tot roda, em sembla que em marejo i t’he d’agafar fort la mà, perquè de sobte el cel i la terra s’han girat com una truita i les dunes són el cel i el cel segueix sent un mar profundíssim però allà baix i tinc por de precipitar-m’hi i de morir ofegada. I en ple vertigen, mentre sento que em rellisquen els cabells cap a la cara atrets per una gravetat esquizofrènica, em subjectes ben fort per la cintura. Sempre a temps. I em fas un petó embriagador. Una vegada, dues, mil; en cada viatge evocat cap a aquest dolç exili en què el destí ets tu.

Tango

No puc endevinar el parpelleig de les llums que marcarien el meu retorn perquè mai no vaig fer la maleta. Jo era el barri: quan anava a omplir la garrafa a la font, quan m’enfonsava fins al genoll al rierany que inundava de fang el carrer orfe d’asfalt i llambordes. Vivia rere una finestra indiscreta sense vidre, sota un sostre d’uralita que cruixia amb la pluja. Em perdia als patis amb llençols estesos on mai no faltava un cant de cadernera. Em trobava al llit amb tres germans, curts de matalassos i parets com anàvem. El pare havia pintat la façana amb calç. Es creia l’enveja d’un petit veïnat que creixia a cop prohibit de totxo en la negra nit, a la vista de tots i de ningú. Quan ell era fora, potser fent camí fins al port de Barcelona on es guanyava les pessetes, l’avi Paco sortia a prendre la fresca al carrer amb una cadira del menjador. Un dia de juliol que me’l mirava de lluny, venint de comprar pa de ca la Juana, el vaig veure remenar l’escuradents amb la llengua i quan vaig ser a prop, amb to alliçonador, em va dir: si ens haguessin de posar nom, seríem els oblidats. Amb els anys van construir sobre casa nostra un edifici de cinc plantes. A sota, clavegueres, i tot lluïa més. Em vaig quedar al barri perquè m’hi vaig casar, no hagués sabut fer altra cosa. I ara que sóc l’única que el va veure néixer, quan fa molts hiverns que les caderneres es van alliberar de la gàbia per emprendre el vol, sento que es un soplo, la vida, sospiro amb l’ànima aferrada a aquell dolç record i el torno a plorar.