Tempesta

Era un matí d'hivern més aviat lleig, més aviat londinenc. Els núvols amenaçaven a precipitar-se violentament d'un moment a l'altre però no s'acabaven d'atrevir. Un vent glaçat esgarrapava la pell. El vaig sentir quan vaig veure que el bar en què havíem quedat es recollia en una cantonada de la plaça del Diamant. La Magda es va presentar prou tard perquè tingués temps de triar una taula en què ens asseguéssim l'un enfront de l'altre, amb poques possibilitats de fregar-nos els genolls, massa lluny per agafar-nos la mà. Vaig arreplegar el diari i demanar a la cambrera un cafè amb llet curt de cafè i un croissant que després em semblaria massa sec. Quan va arribar em va trobar abocat a una d'aquelles pàgines de paper fi i suposo que es va pensar que llegia. En realitat m'hi havia perdut: em capficava tot el que li volia dir sense saber-ne les paraules. I aleshores em va cridar, Carles, i em va somriure i dos petons. Com estàs? Quant de temps sense veure't, va començar mentre es descordava l'abric i penjava la bossa a la cadira. Sí, ara feia uns quants mesos, li vaig contestar jo, i dins meu vaig afegir que, tot i això, em semblava que no l'havia perduda mai de vista. Era una de les seves virtuts: ser-hi sense ser. Una simple trucada i tot com abans. Aquest cop havia estat ella: esmorzem demà? I jo sabia molt bé què em volia dir: que n'estava farta, dels nostres jocs, que ja érem prou grans per anar-nos amagant i que o tot o res. M'havia preparat el discurs. No he estat mai un galant, Magda, ni de flors ni de violes ni d'una sola dona. I me l'havia figurat plorant tímidament. Estàs bé? Ella s'eixugaria les llàgrimes amb les mans. Sí, ja està. Però no. Es veu que ha conegut un noi. Es diu Pere. Al carrer, s'havia fet de nit.

Suite número u per a cello, de Bach

Camí de casa, tornant de la universitat, acostumo a ensordir amb música el soroll del metro. Ja en tinc seixanta, saben? Per l'aniversari els meus fills em van regalar un Ipod, el Pere m'hi va gravar alguns clàssics. I en això estava quan el tren es va aturar a Camp de l'Arpa i van pujar al vagó dos nàufrags de la vida. Es van asseure davant meu. Un dels seients estava tacat d'aigua, vés a saber per què. La noia no es va queixar dels pantalons molls. Prou en tenia, d'aguantar-se dreta al lloc. Semblava una fulla amb el brandar del tren, amb el cos endormiscat per la coca o el cavall o qui sap quina droga, mentre ell intentava obrir les parpelles enganxades per l'èxtasi de ser-hi sense ser, d'aquell perdre's sota terra. Me'ls mirava sense pudor, sabent-me invisible però ben quiet, no fos que els cridés l'atenció. El noi es va treure un blister de píndoles de la butxaca. Gelocatil, eren, m'hi vaig fixar. Li'n va donar tres a ella. Se les va empassar de cop, com si no tingués prou espurnes daurades recorrent-li la sang. Pobra, pobres. M'hauria tret els auriculars per escoltar què es deien amb aquelles boques de quatre dents amb què es tallaven els llavis a petons. No vaig gosar. Me'ls vaig imaginar abraçats en un niu de cartrons dins d'un caixer; fent-se l'un a l'altre barraqueta i sentint ploure. No van veure com m'aixecava ni em cordava l'abric quan el vagó va començar a aturar-se a Maragall. Des de l'andana vaig olorar l'escudella que hauria fet per sopar la meva dona. Em vaig sentir els peus calents sota la manta del sofà, l'elegant vibrar del cello i, dins del pit, com mai, una pau.

Demà

Que Venus, que Júpiter, que si la línia del destí. Creuava un pas de zebra de la Diagonal i ella se'm va acostar. Jo només feia que mirar el verd de la finestreta del semàfor per als peatons com si no fos prou digna per a la meva vista i li deia que no; que no gràcies, de veritat. Però ella que la ventura, escucha, cariño, i de sobte em va tibar del braç. En un acte reflex em vaig cobrir la sivella de la bossa, per si de cas, i després em vaig topar amb el blau d'uns ulls que mai no hauria imaginat a una gitana com aquella. Em va agafar la mà. Venga paia, que te leo la fortuna por diez leuros namás. I jo una altra vegada que no, i ella que no em deixava anar i un venga muchacha i un somriure amb una dent d'or i aquells ulls de cel i no sé perquè, potser perquè tenia un dia apagat com el sol d'aquell hivern, m'hi vaig rendir. Entre els renecs i els vomitars de fum dels autobusos, assegudes en un banc qualsevol em va explicar que el palmell de l'esquerra explica lo que Dios te ha dao. El de la dreta, lo que has aprovechao y trabajao y el más acá y el más allá. O sigui que és el que val. Clavava la mirada en aquell tros de carn blanquinós i em resseguia les línies amb un dit coronat per una ungla llarga i negra de vol d'escombra fregant la lluna. M'havia parlat de la meva mala salut de ferro, del trenar d'aquesta línia, la de l'amor, que vol dir que n'hi haurà molts, d'homes, i potser un matrimoni tardà, de la meva prodigiosa memòria, d'algun miracle, del misteri de la línia de la mare, quan se'n va anar al canell per sentenciar-me l'edat de la mort. La vaig fer callar treient el moneder. Dos bitllets de cinc i un moltes gràcies. Entre passa i passa accelerada camí del metro, li vaig sentir la mirada foradant-me la butxaca de l'abric. I aleshores, una mena de fred.

Pas de deux

Passé en relevé, posé; canta la mestra. I jo el recordo fent una passa més. Una mica més lluny de mi i d'aquell comiat amb gust de cervesa calenta i olor de tabac esbravat; amunt, amunt, per un carrer estret del Poble Sec que ara no sé si sabria ni voldria trobar. Chassé, deboulé, deboulé, deboulé. A la Marina li rodava el cap. Serà la música. O el gin. Vine, nena, sortim al carrer perquè ens toqui l'aire, i ella que se m'acosta a l'orella i en una marejada confessió em diu que estima el Julià i que què n'ha de fer, si el té tan endins i, que, és clar, com que ja no estem junts... Focus, si no fixeu el focus no hi ha qui giri i si m'obriu les costelles ho pagareu amb vint flexions, que aquesta coreografia és regalada. Una constel·lació de blaus, vermells i grocs s'entestava a estrellar-se contra les parets ennegrides d'una discoteca qualsevol. Posé, piqué. Se'm van entelar els ulls. Jo marxo. I la jaqueta, on collons és? Pas, pas, preparo: doble pirouette en dedans. El vent que bufava avinguda avall. Quin fred... Ell és així, que no diu mentides però tampoc la veritat. Posé, preparo: pirouette en dehors. Quanta misèria. De cara al mirall: primera, grand plié, tanqueu la cama dreta, recolzeu les mans a terra, estireu els genolls en quarta, pugeu rodó en sis temps. Entesos? Fins aquí. Entreu en el segon vuit. Un. Doncs saps què? Dos. Me'n faré un xiclet, de la parelleta. Tres. I quan em cansi de mastegar-lo el trepitjarà algun despistat. Quatre. I adéu siau. Cinc. Passé en relevé, posé. Chassé, deboulé, deboulé, deboulé. Posé, piqué. Pas, pas, preparo: doble pirouette en dedans. Posé, pirouette en dehors. Primera, grand plié, tanco la dreta, mans a terra, quarta, pujo rodó. Mira: l'he clavat.