Vol

Arrenco, decidida. Estimat Xavier, penso. No, millor Xavier tot sol. Xavier, coma, escric, i segueixo a sota. Perquè els sobres ploren que ja ningú no escrigui cartes, coma, tips de factures de llum, extractes bancaris i promocions absurdes, coma, i vull salvar-ne un, coma, ni que sigui, coma, d’aquest destí d’oblit i misèria, coma, perquè enyorava veure’m ballar la lletra en línies desiguals que juguin a ser paral·leles, coma, perquè desitjo trobar-te en l’olor del tros de paper en què m’enviïs la resposta i poder-te guardar plegadet en algun calaix per quan et vulgui, coma, perquè et tinc lluny, coma, tan lluny, i aquí fa un sol d’hivern que remou el son dels formiguers als parcs nevats, coma, i vull dir-te que t’imagino a tocar de cada arbre, coma, sota el fanal de cada cantonada, coma, rere el vidre entelat d’un de cada dos cafès, coma, però que no en tinc prou amb pensar-te i et voldria mirar els ulls a tres dits de no distància i sentir-te la cara entre les mans, coma, escalfar-te les orelles sempre glaçades, coma, perquè he anat a l’estanc a comprar tabac i he demanat un segell perquè sí, coma, i aleshores he volat no sé com, coma, però dins d’aquesta carta, coma, des de la ciutat més freda fins aquí, coma, per llegir-te de viva lletra aquestes línies estúpides que només, punts suspensius, que només volen dir-te que hi són, coma, que hi sóc, punt.

Començament

Em vaig entretenir a enlairar el fum de la sopa amb un esclat de tifons marins i algun huracà. Tots nascuts amb el vaivé inquiet de la cullera. Remena, que no se't torni a escaldar la llengua. I jo, amb aquella ànsia de nena, vinga a fer-ho en cercles concèntrics, espirals, serpentines. A les vores del plat, platges de pòsit de carn d'olla. Però cap banyista. És igual de salat però massa calent, aquest oceà. Deu ser per això. L'àvia acostumava a fer-hi nedar serps primes i llarguíssimes fins que me'n vaig cansar. Que no t'agraden els fideus?, em va preguntar un dia mentre apagava un fogó. Jo amb prou feines li arribava a l'alçada de la cintura, on es cordava el davantal amb el cobert del pit plegat endavant i la tira del coll penjant. Així que des d'abaix, aixecant el cap i buscant-li la mirada, és que són massa llisos, li vaig dir, massa iguals. I es van acabar les serps, les anguiles i les angules. Durant una temporada vaig cultivar cargols de mar, de mides variades, però també me'n vaig cansar per dues raons. La primera és que no sabien nedar. La closca se'ls omplia d'onades i acabaven perduts al fons. La segona: quan els estenia a la platja a prendre el sol, lliscaven fins a l'aigua sense remei. Fins que aquell dia, per fi, m'hi vaig trobar uns peixos ni massa petits ni massa grans, d'escates brillants i cos de lletra gruixuda i va ser així, agrupant-los en bancs sobre la sorra, que vaig aprendre a dir.

Desdibuix

Esmorzada, vestida, pentinada, aquesta cançó em torna a rodolar pel nucli del cervellet:

I aleshores... em desfaig la vora de la faldilla amb les estisores més esmolades, les de cosir. Tallo una puntada de fil, l'estiro i llestos: a penjar. M'arrenco el botó del coll de la brusa, d'un groc llimona, i me'n faig un Lacasito, mastega que mastegaràs. Apilo sobre la taula les agulles que duia als cabells en una muntanyeta i em despentino en cercles amb les puntes dels dits. Quina picor, les parpelles: em grato i l'ombra d'ulls s'estén més enllà, fins a les galtes. Amb el dors de la mà em refrego el pintallavis de sang. Corro fins al mirall del rebedor: em miro de dalt a baix, em remiro i em torno a mirar. Bonica. Em descordo el llaç d'una sabata. I llavors, el quadre: aquest Mondrian pateix mal d'esquena d'aguantar tantes línies rectes o sigui que el giro primer noranta graus a la dreta, després cent vuitanta més a l'esquerra, perquè descansi, pobret. Torno a l'habitació per desendreçar el calaix de les samarretes de màniga curta, que estan a punt de ploure arreu el pis, desaparello tots i cadascun dels mitjons. En lligo un de ratlles roses amb un de negre llis i vell. ¿I què passa si d'aquest jersei de llana me'n faig una estora per als peus del llit? Replego els llençols en un gran garbuix rodonet i, ara que no hi passa ningú, l'allibero balcó avall. Adéu. Em descalço i mentre ballo faig voleiar les mitges com un estel. Sobre la tauleta de nit, un retolador apunta a la paret immaculada. Hi estampo quatre gruixudes espirals vermelles. Saps què, aquest matí no aniré al despatx. I en pinto una altra.

Hivern

Tens la veu de vellut. Ara que el cel es precipita sobre les teulades i llisca en regalims carrer avall, vull perdre’m en el crepitar de cada paraula teva. Tota la tarda, mentre la llenya es desfà en espurnes i pedaços de sol rogent. Atansaré el meu cap a la teva falda, mira què et dic, i m’hi submergiré, arraulida sota la manta, amb els ulls mig clucs. A tocar de la llar de foc, sobre un sofà vell, t’escoltaré la història. N’hi haurà prou per fer passar el fred. I això que ja saps que hi ha anys que el vent del nord allarga l’hivern fins ben entrat el juliol, sense entendre d’estacions ni patir pel gebre que encarcara les articulacions de les velles canoses amb vestit negre. Però és que tu tens la veu de cançó. Tan dolça que fon el glaç de les esquerdes del mur del jardí i tan àgil que en un instant engalana el menjador de paraules entrellaçades en sanefa. Tens la veu del narrador que cada Nadal m’explicava el Trencanous des del radiocasset vell de la mare. Inventa't un conte, va, fes-ho com vulguis, i quan acabis i m’ho preguis tancarem els ulls i enviarem tot el fred als peus dels núvols perquè la pluja ja no sigui mai més pluja sinó flocs de nata. Els veurem ballar des de la finestra. És, serà diumenge. I així, amb l’anar i venir del teu dir de poeta, passaran els versos i les hores. Sí, encara que el que t’he escrit em faci vergonya de tan ensucrat, encara que, lluny com et tinc, mai no t’hagi sentit parlar.