Clics

I un dia m’adono que estic feta de pel·lícula i de píxel. Que si, com diuen, ens ha modelat el passat i el present es sedimenta sobre l’ahir, la meva vida ocupa mitja dotzena d’àlbums, una capsa de sabates reciclada i sis gigabytes. Això i, a tot estirar, el rerevidre de quatre o cinc marcs escampats per les parets de casa. La meva carn és de records. No sóc el que he viscut sinó el que recordo que vaig viure. Ara que m’ho preguntes, fa dues revetlles de Sant Joan duia un vestit de tirantets, color de cel. I no ho sé perquè guardi a la memòria aquell tacte sedós de la faldilla que rodava, sinó perquè en tinc una foto. Hi eres tu, també. I la Clàudia i la Júlia, tan bonica amb aquella brusa de brillants. Totes quatre amb copes de vi a les mans i, al darrere, un rosari de banderetes de colors que feien festa. Ara dubto si va sobrar sopar, si la música estava ben triada, si les sandàlies de taló em van fer ferida. Tot el que no va retallar el visor de la càmera es va esfumar. Qui sap si va passar l’endemà o l’endemà de l’endemà, però va acabar marxant sense fer soroll. El que he viscut és el que guardo retratat: els aniversaris, els viatges, el sopar de Nadal de l’any passat. La resta em sembla. N’estic pràcticament segura, però, vols dir? És que fa tant... I mentrestant l’objectiu dibuixa amb grolleria o una gràcia impostada qui sóc, qui seré. I jo, vinga a fer fotos.