Enyor

Prem el "play"...


Em va encisar així: es va escolar entre les cortines inquietes del balcó i no n’ha sortit mai més. Com aquell primer cop, un piano acabat d’afinar ressona entre el tacte rugós de les parets empaperades i el trepitjar de mosaic d’aquest pis de vell, en un carrer estret d’antics menestrals. Balcó enllà, a dues finestres de lluny, aquella nit vaig intuir la seva cintura de nina, els cabells rinxolats sobre les espatlles. Duia una brusa de cel i potser una faldilla blanca que se li adormia entre les cames. La tenia tan a prop que, si hagués estirat el braç, l’hauria acariciada. Ella s’hauria girat per mirar-me sense deixar les tecles. No vaig gosar. Al mercat em van dir que era una concertista vinguda de París per satisfer el desig d’un industrial que li va arrencar sense pietat l’abric de visó quan es va cansar dels seus llavis. A mi em va enamorar aquell ventet fi de melodia que sonava a llàgrima i a perdó, puntualment. Cada nit, a les nou. Amb les primeres notes jo obria una escletxa entre les cortines i la buscava en el retall de finestra. Tantes vegades, durant tants anys, hauria saltat del balcó per veure-li de prop els ulls d’escarabat, la cara emblanquinada... Un dia va marxar com havia arribat: sense avisar. Devia tenir pressa perquè em vaig assabentar que no s’havia endut el piano. L’hi vaig comprar al propietari del pis, que pel mateix preu me’l va fer pujar pel balcó, amb la politja. Des d’aleshores m’hi assec al davant, cada nit, a la mateixa hora. I l’escolto tocar, des d’allà on sigui.