Vull empassar-me'l ràpid, sense mastegar, quan m'assegui en una d'aquelles sales folrades de revistes en què s'espera i desespera. Que s'adormi quan faltin cinc minuts perquè el despertador cridi histèric mitja dotzena de cops que ja és l'hora, i jo m'entesti a aturar-lo totes i cadascuna de les vegades en un acte reflex d'autoafirmació. Perquè dins del nòrdic regno jo, i punt. Vull allargar-lo com un xiclet quan estiguem compartint un esmorzar de diumenge assoleiat al balcó, en ple hivern: la claror a la cara, la tassa que et fumeja entre els dits, les mànigues de llana. Que es fongui amb l'etern relliscar dels rellotges del pintor més surrealista que mai ha despentinat la tramuntana. Que el món s'aturi, ara mateix: que no faci córrer ni una mil·lèsima de segon més amb les seves passes de gegant. I que després es desmuntin totes les agulles, s'escurcin totes les cordes, es gastin totes les piles. Que l'únic temps que compti enrere sigui el que em batega a l'entranya. Un, dos, tres: ja.
25/11/09
Conjur
Vull empassar-me'l ràpid, sense mastegar, quan m'assegui en una d'aquelles sales folrades de revistes en què s'espera i desespera. Que s'adormi quan faltin cinc minuts perquè el despertador cridi histèric mitja dotzena de cops que ja és l'hora, i jo m'entesti a aturar-lo totes i cadascuna de les vegades en un acte reflex d'autoafirmació. Perquè dins del nòrdic regno jo, i punt. Vull allargar-lo com un xiclet quan estiguem compartint un esmorzar de diumenge assoleiat al balcó, en ple hivern: la claror a la cara, la tassa que et fumeja entre els dits, les mànigues de llana. Que es fongui amb l'etern relliscar dels rellotges del pintor més surrealista que mai ha despentinat la tramuntana. Que el món s'aturi, ara mateix: que no faci córrer ni una mil·lèsima de segon més amb les seves passes de gegant. I que després es desmuntin totes les agulles, s'escurcin totes les cordes, es gastin totes les piles. Que l'únic temps que compti enrere sigui el que em batega a l'entranya. Un, dos, tres: ja.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Al jove aquell que va de dalt a baix i de baix a dalt en un cavall coix li passa el mateix, que sent el profund divorci entre el pujar i davallar del sol al cel i el tic-tac del seu batec al pit; no van alhora. I què fa, doncs? No es resigna. Quan es fa fosc, cavalca amb els ulls tancats, sent com el vent se li clava a les galtes, li cau el moquet i se li fan miques les orelles; sap que haurà de passar molt de temps fins que no arribi al costat d'aquella llar de foc, damunt d'una flassada, entre els plecs d'una manteta i ensumant el cafè fumejant. Per vèncer aquest temps, per salvar aquesta distància i resistir aquest fred només li queda una arma, a part del cavall coix: la imaginació, amb què destrossa murs, supera totes les estacions de l'any i els anys i els segles i entra en un estat de trànsit mental seminconscient mentre cavalca a les fosques, somiant que no va dalt de cavall sinó a l'esquena d'un ocellot d'ales metàl·liques que el porta a racons inimaginables i fascinants, que el porta fins al regne del cel, fins al costat del foc. En el fons sap que és un somni, però té la satisfacció d'haver burlat el temps que li queda fins arribar fins allà dalt, l'alegria d'haver sobreviscut a la nit, d'haver superat sa son i d'haver-se sentit més viu. L'alegria de somiar i de saber que serà rei.
ResponElimina