I vaig dir prou. Sota la dutxa, amb l'aixeta que rajava i el mirall ennuvolat, alguna cosa em va explotar al pit. No va ressonar més enllà de les parets del bany ni hi va haver sang escolant-se pel desguàs. La desfeta va ser discreta, però tan dolorosa com una traïdora agulla sense cap que et rovella les artèries i tu no saps que te l'has clavada fins que se t'ancora al cor. Jo vaig sentir una punxada semblant, tan llarga i profunda que m'hauria desmaiat sota l'escalfor de l'aigua. M'haurien trobat així: nua, estesa al plat de la dutxa, com un filferro de prima i amb la casa inundada i els veïns esverats. Però no vaig caure. Ni cridar: la punxada em va deixar un fil de veu incapaç d'aixecar-se més enllà de la gola. Només parlava cap endins. I així va ser com vaig pronunciar el “prou” més sentit que he dit mai, com si ordenés a l'inconscient el punt i final d'un malson que feia mesos que maldava per fer acabar però no podia. O no n'havia sabut, fins llavors. Amb una mà al cor i l'altre braç creuat al ventre, em vaig acostar al lavabo. Les cames encara em tremolaven. Vaig fregar la mà sobre el mirall i, en aquell retall de vapor regalimant, vaig trobar-me els ulls. A través, em vaig veure l'ànima esventrada i la vermellor de les vísceres. Mai més a la vida he tornat a tocar a una agulla.
9/12/09
Fi
I vaig dir prou. Sota la dutxa, amb l'aixeta que rajava i el mirall ennuvolat, alguna cosa em va explotar al pit. No va ressonar més enllà de les parets del bany ni hi va haver sang escolant-se pel desguàs. La desfeta va ser discreta, però tan dolorosa com una traïdora agulla sense cap que et rovella les artèries i tu no saps que te l'has clavada fins que se t'ancora al cor. Jo vaig sentir una punxada semblant, tan llarga i profunda que m'hauria desmaiat sota l'escalfor de l'aigua. M'haurien trobat així: nua, estesa al plat de la dutxa, com un filferro de prima i amb la casa inundada i els veïns esverats. Però no vaig caure. Ni cridar: la punxada em va deixar un fil de veu incapaç d'aixecar-se més enllà de la gola. Només parlava cap endins. I així va ser com vaig pronunciar el “prou” més sentit que he dit mai, com si ordenés a l'inconscient el punt i final d'un malson que feia mesos que maldava per fer acabar però no podia. O no n'havia sabut, fins llavors. Amb una mà al cor i l'altre braç creuat al ventre, em vaig acostar al lavabo. Les cames encara em tremolaven. Vaig fregar la mà sobre el mirall i, en aquell retall de vapor regalimant, vaig trobar-me els ulls. A través, em vaig veure l'ànima esventrada i la vermellor de les vísceres. Mai més a la vida he tornat a tocar a una agulla.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
El monstre no té rostre, perquè se'l tapa amb l'elm, vesteix una armadura pesada i va dalt d'un cavall negre. Se situa en un extrem del camp on se celebra la justa; a l'altra banda hi ha el cavaller desarmat que seu a l'esquena d'una mula coixa i que, encara no sap com ni per què, s'ha trobat enmig d'aquesta justa injusta. El monstre enfila la llança i el seu cavall del dimoni cavalca enfurismat contra el cavaller poruc, que no té llança ni escut però que sap que aquelles pampallugues que es veuen a la finestra de dalt de la torre del castell són petons que plouen i que volen i que són seus. Que s'acosti el monstre sense rostre, que ell tancarà els ulls i el matarà. Només és qüestió de posar fil a l'agulla...
ResponElimina