No nevaran llumetes roses, grogues o verdes, com a la fotografia d'aquí dalt. Ni tan sols estels de gel. Amb prou feines farà un fred d'aquells que clamen al cel una estufa i una manta perquè l'engalanis d'engrunes de neula. Però mira, demà és Nadal. Passat, Sant Esteve. I d'aquí dos mesos serem al febrer i tal dia farà un any. D'un temps ençà trobo massa salats els canelons i l'escudella. Després de dinar em beuria el verd dels rius i els llacs, lleparia la xocolata blanca que corona les muntanyes, i el nivell dels mars i els oceans baixaria uns dotze metres, fins que m'explotés l'estómac de tanta aigua i tornés a ploure. Les postres m'embafen. Fa anys em delia pel torró de nata i nous. Ara detesto que les miques del d'Alacant es facin nius als meus queixals sense permís. Tot plegat massa sal, massa sucre. Quan haguem començat el segon plat la tieta Maria explicarà la història de la guerra. Els roncs del meu marit es despertaran a l'hora del cafè, des del sofà. I la meva mare no hi serà. Un altre any. I ho pensaré i em tornarà l'angúnia de viure, les ganes de ser nena. Fum, fum, fum. Quan els carrers fan olor de llenya que crema, la bufanda em tapa la boca i tot són regals, i què bonic que ens ha quedat el paper de plata del riu del pessebre, amb els ànecs nedant. Ja ha sopat, el tió? Fins que aquell maleït nen de l'altra classe m'abordi al pati de l'escola: ei, que els reis són els pares. I jo que no me'l voldré creure i faré que no amb el cap i arrencaré a córrer darrere la pilota, per no sentir-lo més.
23/12/09
Fum
No nevaran llumetes roses, grogues o verdes, com a la fotografia d'aquí dalt. Ni tan sols estels de gel. Amb prou feines farà un fred d'aquells que clamen al cel una estufa i una manta perquè l'engalanis d'engrunes de neula. Però mira, demà és Nadal. Passat, Sant Esteve. I d'aquí dos mesos serem al febrer i tal dia farà un any. D'un temps ençà trobo massa salats els canelons i l'escudella. Després de dinar em beuria el verd dels rius i els llacs, lleparia la xocolata blanca que corona les muntanyes, i el nivell dels mars i els oceans baixaria uns dotze metres, fins que m'explotés l'estómac de tanta aigua i tornés a ploure. Les postres m'embafen. Fa anys em delia pel torró de nata i nous. Ara detesto que les miques del d'Alacant es facin nius als meus queixals sense permís. Tot plegat massa sal, massa sucre. Quan haguem començat el segon plat la tieta Maria explicarà la història de la guerra. Els roncs del meu marit es despertaran a l'hora del cafè, des del sofà. I la meva mare no hi serà. Un altre any. I ho pensaré i em tornarà l'angúnia de viure, les ganes de ser nena. Fum, fum, fum. Quan els carrers fan olor de llenya que crema, la bufanda em tapa la boca i tot són regals, i què bonic que ens ha quedat el paper de plata del riu del pessebre, amb els ànecs nedant. Ja ha sopat, el tió? Fins que aquell maleït nen de l'altra classe m'abordi al pati de l'escola: ei, que els reis són els pares. I jo que no me'l voldré creure i faré que no amb el cap i arrencaré a córrer darrere la pilota, per no sentir-lo més.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
I demà és cap d'any, i després d'haver apagat la set del Nadal i de tot l'any em vénen unes ganes immenses de beure'm sencer el 2010, de fer-ho glop a glop, assaborint el suc, olorant-lo, compartint-lo amb tu. Em fa il·lusió ser el rei d'un paradís vigilat per un esquirol i un pardal; que ho sàpiguen tots els monstres. Que ho sàpiga tot el món.
ResponElimina