Crida

Aquest vol ser el pròleg d'una rebel·lió. Un mitjó imparell, una arrecada perduda en un calaix, el vidre trencat de les ulleres de sol que volies estrenar dissabte a la terrassa del bar de la cantonada, quina llàstima, que no faltin el quinto i les olives. De vegades les coses em surten així: fetes un garbuix i plenes de llànties d'oli, tan brutes que quan m'entesto a pulir-les se'm desfan dins del tambor de la rentadora. I ja les he vistes prou. Em passa com amb aquestes ratlles. Mira, les he enllestit ara mateix, avui dimecres a dos quarts de quatre, mentre l'estómac esmicola uns macarrons, i ja premo l'opció de publicar-les perquè em nego a fer-ho demà al matí com s'espera de mi. Vés per on. Perquè es veu que les píndoles es prenen els dijous, no els dimecres, i aquest embolic de lletres hauria de ser una píndola i fregar les 250 paraules. Doncs mira, no. És un manifest. Sí, això: un fins aquí hem arribat, que ja n'hi ha prou de la puntualitat, de la pulcritud i la concisió, d'arribar d'hora a la feina i de ser educada amb els desconeguts. M'he cansat de totes les normes i encara més de les d'imposició pròpia: fer-me la clenxa al costat dret, no sortir al carrer sense colònia, despertar-me amb un cafè amb llet i deixar-ne un dit al cul de la tassa perquè sóc de deixar miques als gots i als plats i què n'he de fer. A partir d'ara, a escurar-los tots. Visca els mitjons imparells i els cabells despentinats. Doncs això.