Remei

L'olla del caldo de la iaia. El foc encès, que bulli l'aigua. Un ble de cabells extraviat en un racó del lavabo, dues gotes de colònia Brumel, una de sabó. Remena. Un pensament d'orenga, un altre de sal. El mosquit que sobrevola els fogons, s'atura corprès a les faldes de la làmpada i, ai, em mor atropellat entre els palmells. Fulles de llorer, boletes de pebra negra. Un rajolí de vinagre de mòdena o... millor encara, que en siguin dos. Un grapat de caramels d'eucaliptus o de regalèssia, tant li fa. Remena, em dic. I tot es va desfent entre les bombolles de baba de gripau. Hi escupo les teves impertinències, noi de poca traça, els encerts dels meus adversaris, tota la sang vessada. Remeno una vegada i una altra. Hi ofego les fades voladores, les bones intencions, la falsa misericòrdia que s'amaga al regne dels cels. Escric un nom en un paperet, el plego, l'enfonso a la poció. Que visquin el mal, les ungles negres, la tela d'aranya a les parpelles, la foscor més negra. És nit de bruixes. M'ho diu l'airet que desordena els quadres verds de la cortina de la cuina, l'alè de lluna plena que plana sobre els terrats. I tu, vigila.