Retorn

Vaig aparcar el cotxe al peu del camí que duia al poble. La prunera s'entregava a l'abril en poms de flors blanques. Que llargs, aquells dos dies. L'angúnia dalt de l'avió, l'obligada vetlla, la fredor de tot enterrament, el pis que encara desprenia l'olor de l'avi i, ara, la casa de Vallromanes, amb tantes habitacions empaperades de records i mobles vells. No eren les onze i les espatlles em pesaven fins a la base de la columna com si em volguessin partir sense saber-ne del tot. Em vaig recolzar uns segons en els nusos de ferro forjat de la porta entreoberta del jardí. I hi vaig entrar, caminant tremolosa sobre el crepitar de les fulles seques dels plataners, mirant-me passar les botes, amb una por coneguda, potser infantil, d'alçar el cap; sabent-la allà, regnant els camps; sempre magestuosa sobre les llambordes, les alenades de maria lluïsa, les jardineres de margarides; vigilant el resignat obrir-se de la palmera, les invasions de males herbes, l'eterna escalada de l'heura. Amb la punta d'un peu vaig topar amb el pedrís de l'entrada. M'hi vaig asseure, sense haver-me atrevit a mirar-la de cara. D'esquenes a la façana, vaig tancar els ulls per sentir el sol a les parpelles, respirar el perfum llunyà del blat i abandonar-me, ni que fos per un moment, a aquella la pau... Però en una ràfega de vent, com xiuxiuejada des del fons del jardí, em va arribar una veu que em va glaçar fins a les puntes dels dits. Una veu de nena que juga, crida l'àvia o arrenca a córrer entre sanglots amb la presa de xocolata desfeta entre els dits i la llesca de pa sobre la sorra. La meva.