Diada

Et llevaràs amb el cel negre. Tronarà i plouran abecedaris. Les lletres et foradaran el paraigua i potser t’hauràs de desenredar alguna vocal dels cabells. Tot plegat no durarà gaire. Serà una d’aquelles tempestes de primavera, que primer sembla que s’hagi d’acabar el món i quan han descarregat deixen el cel tan blau que te’n faries creus. Les clavegueres s’embussaran d’as, emes, erres, tes, efes, us, eles i ces trencades fins que, l’endemà, l’ajuntament es decideixi a enretirar-les amb màquines llevaneu. Quan baixi per Verdi, tornant de comprar el diari i el pa, en Pere es trobarà una zeta de xarol vermella, me la voldrà regalar, li faré un petó i la desaré en un gerro amb aigua perquè no es panseixi. Serà cap a mig matí, i a aquelles hores qui sap si la princesa seguirà encara viva o el drac ja farà la digestió. Per matar la fam de la fera, per votació popular se li haurà permès que saquegi les mansions de la part alta. Aquí, de princeses, en volem ser totes. Al Pere, quan arribi a casa, li regalaré una màquina que escrigui serpentines, perquè m’inventi un futur de conte. Dinarem un parell de pàgines de novel·la a la planxa amb un pessic de pebre negre. I un bon vi. I per postres, bombons de pètals de rosa. Farem la migdiada i després anirem a passejar per les Rambles amb les botes d’aigua. Els plataners suaran llavors, la faldilla al vent. La gent embogirà a les paradetes, fent cua per proveir-se de bistecs de carn i amanides. Al Pere i a mi ens farà mandra. I saps què? Baixarem fins al mar per descobrir si els abecedaris suren sobre les ones.