Blanc

Suposo que va marxar a primera hora del matí perquè em vaig llevar tocades les deu i ja no hi era. Les arrugues del llençol encara dibuixaven el seu buit. Que no hi hagués comiat formava part del pacte: tres anys de convivència i, en acabat, el desenllaç digne que havíem escrit plegats abans de començar. Diuen que l'amor no dura més que això. Més valia assumir-ho i evitar els retrets, els secrets, la decepció. Ens ho havíem jugat a cara o creu. Era ell qui havia de fer la maleta i estrenar ciutat i feina, nous amics. No ens coneixíem les famílies, ho havia de fer tot més fàcil. Però a quarts donze les normes em pesaven com plom al clatell. Em vaig prendre un te i una aspirina entre mossegada i mossegada d'una magdalena vella. Per la finestra, el quiosc nevat, els arbres nus. Hi vaig baixar per si el veia i encara li podia dir adéu, ni que fos de lluny, però no havia deixat cap rastre en el tràfec del carrer. Em vaig asseure a les escales del portal. El fred em traspassava els pantalons. La mirada se'm va perdre en algun interstici, potser en els marges de l'última pàgina que acabàvem d'escriure. Se'm va fondre en la claror del paper, en la neu que tocava, que collia i ensumava, que mastegava i que m'empassava, glaçada, per fer-ne, de tot, el blanc.