Tots els que no vau poder esmorzar dijous amb La píndola, perdoneu. No la vam poder penjar abans per problemes amb la transcripció.
Jo era la reina de les tecles. Casas&Associats m'havia contractat feia trenta anys com la millor transcriptora de Barcelona i comarques. Picava mil cinc-centes trenta-sis paraules de mitjana per minut que cobrava a final de mes a preu de diamant. Era un dimecres, i m'acabava d'adonar que duia un forat a la mitja, quan la secretària del director, sempre tan repentinada, amb el collaret de perles blanques i una mesurada faldilla fins al genoll, em va mirar per sobre les ulleres i em va dir: senyora Palau, hauria d'anar a parlar ara mateix amb el senyor Sagarra. A l'aixecar-me de la cadira em va agafar una mena de mareig. No sé com dir-ho, el món rodava a la velocitat de llum com quan, de petita, dalt del gronxador, em deixava caure enrere i arrossegava els cabells llarguíssims per la sorra regada del jardí. La mare sempre patia per si m'obria el cap en un descuit i em renyava. Aquell dia em balancejava pel passadís com sobre la borda d'un vaixell en temporal. Dins del despatx, el senyor Sagarra encadenava apreciacions genèriques sobre la crisi, els meus cinquanta anys, els joves que pugen. Les mans em suaven. Que si els ordinadors, que si les transcripcions han quedat antiquades. Cada cop li sentia la veu més llunyana. Amb el cap cot, em vaig perdre en el forat de la mitja. Tenia el tamany exacte de l'ungla del dit índex i el tacte llis de la cuixa ben rasurada. Era la lluna plena en una nit de nylon, un llac en terres volcàniques on surar sobre el vaivé de les onades, un bri de claror inesperada, la llum, una llum brillant al final del túnel. I m'hi vaig colar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada