Tempesta

Era un matí d'hivern més aviat lleig, més aviat londinenc. Els núvols amenaçaven a precipitar-se violentament d'un moment a l'altre però no s'acabaven d'atrevir. Un vent glaçat esgarrapava la pell. El vaig sentir quan vaig veure que el bar en què havíem quedat es recollia en una cantonada de la plaça del Diamant. La Magda es va presentar prou tard perquè tingués temps de triar una taula en què ens asseguéssim l'un enfront de l'altre, amb poques possibilitats de fregar-nos els genolls, massa lluny per agafar-nos la mà. Vaig arreplegar el diari i demanar a la cambrera un cafè amb llet curt de cafè i un croissant que després em semblaria massa sec. Quan va arribar em va trobar abocat a una d'aquelles pàgines de paper fi i suposo que es va pensar que llegia. En realitat m'hi havia perdut: em capficava tot el que li volia dir sense saber-ne les paraules. I aleshores em va cridar, Carles, i em va somriure i dos petons. Com estàs? Quant de temps sense veure't, va començar mentre es descordava l'abric i penjava la bossa a la cadira. Sí, ara feia uns quants mesos, li vaig contestar jo, i dins meu vaig afegir que, tot i això, em semblava que no l'havia perduda mai de vista. Era una de les seves virtuts: ser-hi sense ser. Una simple trucada i tot com abans. Aquest cop havia estat ella: esmorzem demà? I jo sabia molt bé què em volia dir: que n'estava farta, dels nostres jocs, que ja érem prou grans per anar-nos amagant i que o tot o res. M'havia preparat el discurs. No he estat mai un galant, Magda, ni de flors ni de violes ni d'una sola dona. I me l'havia figurat plorant tímidament. Estàs bé? Ella s'eixugaria les llàgrimes amb les mans. Sí, ja està. Però no. Es veu que ha conegut un noi. Es diu Pere. Al carrer, s'havia fet de nit.