17/2/10
Suite número u per a cello, de Bach
Camí de casa, tornant de la universitat, acostumo a ensordir amb música el soroll del metro. Ja en tinc seixanta, saben? Per l'aniversari els meus fills em van regalar un Ipod, el Pere m'hi va gravar alguns clàssics. I en això estava quan el tren es va aturar a Camp de l'Arpa i van pujar al vagó dos nàufrags de la vida. Es van asseure davant meu. Un dels seients estava tacat d'aigua, vés a saber per què. La noia no es va queixar dels pantalons molls. Prou en tenia, d'aguantar-se dreta al lloc. Semblava una fulla amb el brandar del tren, amb el cos endormiscat per la coca o el cavall o qui sap quina droga, mentre ell intentava obrir les parpelles enganxades per l'èxtasi de ser-hi sense ser, d'aquell perdre's sota terra. Me'ls mirava sense pudor, sabent-me invisible però ben quiet, no fos que els cridés l'atenció. El noi es va treure un blister de píndoles de la butxaca. Gelocatil, eren, m'hi vaig fixar. Li'n va donar tres a ella. Se les va empassar de cop, com si no tingués prou espurnes daurades recorrent-li la sang. Pobra, pobres. M'hauria tret els auriculars per escoltar què es deien amb aquelles boques de quatre dents amb què es tallaven els llavis a petons. No vaig gosar. Me'ls vaig imaginar abraçats en un niu de cartrons dins d'un caixer; fent-se l'un a l'altre barraqueta i sentint ploure. No van veure com m'aixecava ni em cordava l'abric quan el vagó va començar a aturar-se a Maragall. Des de l'andana vaig olorar l'escudella que hauria fet per sopar la meva dona. Em vaig sentir els peus calents sota la manta del sofà, l'elegant vibrar del cello i, dins del pit, com mai, una pau.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Algú agafa els daus i els llença per tu. Au, ja hi ets, obre els ulls, aprèn la llum, el dolor, l'aire, l'olor; aprèn el record, el temps, qui ets, la paraula, el plaer, l'èxtasi, el fracàs, la por, la pena, la sal dels ulls; desplega dins teu la vida que inhales i que fumes i que et beus, ara amb glops petits, assaborint-la, ara a grans glopades, ennuegant-te. Vas fent, vas essent, vas estant, però sempre condicionat pel resultat d'aquell llençament de daus. Qui cony els va llençar per tu? Si en comptes d'un tres hagués sortit un cinc; si en comptes d'una J hagués estat una K... Ara, hi ha una cosa que ho travessa tot, un no-sé-què, una intuició; quina sort si un dia la veus passar, si l'atrapes al vol o si et cau a les mans. Hi ha aquesta cosa, aquesta oportunitat, que pots tenir una vegada, dues, cent o cap, aquest atzar que et posa a les mans, aquesta vegada a les teves mans, aquells daus, perquè els llencis i fixis les condicions de la nova partida. O perquè els desis per sempre, ensumis el plat d'escudella i deixis que la pau t'escalfi el pit.
ResponElimina