Que Venus, que Júpiter, que si la línia del destí. Creuava un pas de zebra de la Diagonal i ella se'm va acostar. Jo només feia que mirar el verd de la finestreta del semàfor per als peatons com si no fos prou digna per a la meva vista i li deia que no; que no gràcies, de veritat. Però ella que la ventura, escucha, cariño, i de sobte em va tibar del braç. En un acte reflex em vaig cobrir la sivella de la bossa, per si de cas, i després em vaig topar amb el blau d'uns ulls que mai no hauria imaginat a una gitana com aquella. Em va agafar la mà. Venga paia, que te leo la fortuna por diez leuros namás. I jo una altra vegada que no, i ella que no em deixava anar i un venga muchacha i un somriure amb una dent d'or i aquells ulls de cel i no sé perquè, potser perquè tenia un dia apagat com el sol d'aquell hivern, m'hi vaig rendir. Entre els renecs i els vomitars de fum dels autobusos, assegudes en un banc qualsevol em va explicar que el palmell de l'esquerra explica lo que Dios te ha dao. El de la dreta, lo que has aprovechao y trabajao y el más acá y el más allá. O sigui que és el que val. Clavava la mirada en aquell tros de carn blanquinós i em resseguia les línies amb un dit coronat per una ungla llarga i negra de vol d'escombra fregant la lluna. M'havia parlat de la meva mala salut de ferro, del trenar d'aquesta línia, la de l'amor, que vol dir que n'hi haurà molts, d'homes, i potser un matrimoni tardà, de la meva prodigiosa memòria, d'algun miracle, del misteri de la línia de la mare, quan se'n va anar al canell per sentenciar-me l'edat de la mort. La vaig fer callar treient el moneder. Dos bitllets de cinc i un moltes gràcies. Entre passa i passa accelerada camí del metro, li vaig sentir la mirada foradant-me la butxaca de l'abric. I aleshores, una mena de fred.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Té a les mans bocins de paper, que remena, deixa caure sobre la taula, recull i torna a remenar. El cavaller somriu mentre se'ls mira: vol sorprendre la reina i fer-la somiar. N'agafa un, que desa a la butxaca on també hi ha una carta adreçada a ella, i se'n va cavalcant al palau. S'atura just a l'acabament del bosc, a un extrem de la gran esplanada herbada on s'alça el castell; s'enfila dalt de l'arbre més alt, treu de la butxaca el bocí de paper i la carta; de cadascun en fa un pilota (una pilota i una piloteta, doncs), i les dispara amb un tirador perquè aterrin al balcó de la cambra de la reina. Espera que les vegi aviat i que doni la primera senyal...
ResponElimina