Arrenco, decidida. Estimat Xavier, penso. No, millor Xavier tot sol. Xavier, coma, escric, i segueixo a sota. Perquè els sobres ploren que ja ningú no escrigui cartes, coma, tips de factures de llum, extractes bancaris i promocions absurdes, coma, i vull salvar-ne un, coma, ni que sigui, coma, d’aquest destí d’oblit i misèria, coma, perquè enyorava veure’m ballar la lletra en línies desiguals que juguin a ser paral·leles, coma, perquè desitjo trobar-te en l’olor del tros de paper en què m’enviïs la resposta i poder-te guardar plegadet en algun calaix per quan et vulgui, coma, perquè et tinc lluny, coma, tan lluny, i aquí fa un sol d’hivern que remou el son dels formiguers als parcs nevats, coma, i vull dir-te que t’imagino a tocar de cada arbre, coma, sota el fanal de cada cantonada, coma, rere el vidre entelat d’un de cada dos cafès, coma, però que no en tinc prou amb pensar-te i et voldria mirar els ulls a tres dits de no distància i sentir-te la cara entre les mans, coma, escalfar-te les orelles sempre glaçades, coma, perquè he anat a l’estanc a comprar tabac i he demanat un segell perquè sí, coma, i aleshores he volat no sé com, coma, però dins d’aquesta carta, coma, des de la ciutat més freda fins aquí, coma, per llegir-te de viva lletra aquestes línies estúpides que només, punts suspensius, que només volen dir-te que hi són, coma, que hi sóc, punt.
27/1/10
Vol
Arrenco, decidida. Estimat Xavier, penso. No, millor Xavier tot sol. Xavier, coma, escric, i segueixo a sota. Perquè els sobres ploren que ja ningú no escrigui cartes, coma, tips de factures de llum, extractes bancaris i promocions absurdes, coma, i vull salvar-ne un, coma, ni que sigui, coma, d’aquest destí d’oblit i misèria, coma, perquè enyorava veure’m ballar la lletra en línies desiguals que juguin a ser paral·leles, coma, perquè desitjo trobar-te en l’olor del tros de paper en què m’enviïs la resposta i poder-te guardar plegadet en algun calaix per quan et vulgui, coma, perquè et tinc lluny, coma, tan lluny, i aquí fa un sol d’hivern que remou el son dels formiguers als parcs nevats, coma, i vull dir-te que t’imagino a tocar de cada arbre, coma, sota el fanal de cada cantonada, coma, rere el vidre entelat d’un de cada dos cafès, coma, però que no en tinc prou amb pensar-te i et voldria mirar els ulls a tres dits de no distància i sentir-te la cara entre les mans, coma, escalfar-te les orelles sempre glaçades, coma, perquè he anat a l’estanc a comprar tabac i he demanat un segell perquè sí, coma, i aleshores he volat no sé com, coma, però dins d’aquesta carta, coma, des de la ciutat més freda fins aquí, coma, per llegir-te de viva lletra aquestes línies estúpides que només, punts suspensius, que només volen dir-te que hi són, coma, que hi sóc, punt.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Sobrevolant, amb avioneta bimotor, responc deixant caure una carta per la xemeneia un paper que diu:
ResponElimina"...y entonces por fin sí, entonces el derecho de acercarme y decir la primera palabra, espesa de estancado tiempo, de inacabable merodeo en el fondo del pozo entre las arañas del calambre".