Hivern

Tens la veu de vellut. Ara que el cel es precipita sobre les teulades i llisca en regalims carrer avall, vull perdre’m en el crepitar de cada paraula teva. Tota la tarda, mentre la llenya es desfà en espurnes i pedaços de sol rogent. Atansaré el meu cap a la teva falda, mira què et dic, i m’hi submergiré, arraulida sota la manta, amb els ulls mig clucs. A tocar de la llar de foc, sobre un sofà vell, t’escoltaré la història. N’hi haurà prou per fer passar el fred. I això que ja saps que hi ha anys que el vent del nord allarga l’hivern fins ben entrat el juliol, sense entendre d’estacions ni patir pel gebre que encarcara les articulacions de les velles canoses amb vestit negre. Però és que tu tens la veu de cançó. Tan dolça que fon el glaç de les esquerdes del mur del jardí i tan àgil que en un instant engalana el menjador de paraules entrellaçades en sanefa. Tens la veu del narrador que cada Nadal m’explicava el Trencanous des del radiocasset vell de la mare. Inventa't un conte, va, fes-ho com vulguis, i quan acabis i m’ho preguis tancarem els ulls i enviarem tot el fred als peus dels núvols perquè la pluja ja no sigui mai més pluja sinó flocs de nata. Els veurem ballar des de la finestra. És, serà diumenge. I així, amb l’anar i venir del teu dir de poeta, passaran els versos i les hores. Sí, encara que el que t’he escrit em faci vergonya de tan ensucrat, encara que, lluny com et tinc, mai no t’hagi sentit parlar.