Em vaig entretenir a enlairar el fum de la sopa amb un esclat de tifons marins i algun huracà. Tots nascuts amb el vaivé inquiet de la cullera. Remena, que no se't torni a escaldar la llengua. I jo, amb aquella ànsia de nena, vinga a fer-ho en cercles concèntrics, espirals, serpentines. A les vores del plat, platges de pòsit de carn d'olla. Però cap banyista. És igual de salat però massa calent, aquest oceà. Deu ser per això. L'àvia acostumava a fer-hi nedar serps primes i llarguíssimes fins que me'n vaig cansar. Que no t'agraden els fideus?, em va preguntar un dia mentre apagava un fogó. Jo amb prou feines li arribava a l'alçada de la cintura, on es cordava el davantal amb el cobert del pit plegat endavant i la tira del coll penjant. Així que des d'abaix, aixecant el cap i buscant-li la mirada, és que són massa llisos, li vaig dir, massa iguals. I es van acabar les serps, les anguiles i les angules. Durant una temporada vaig cultivar cargols de mar, de mides variades, però també me'n vaig cansar per dues raons. La primera és que no sabien nedar. La closca se'ls omplia d'onades i acabaven perduts al fons. La segona: quan els estenia a la platja a prendre el sol, lliscaven fins a l'aigua sense remei. Fins que aquell dia, per fi, m'hi vaig trobar uns peixos ni massa petits ni massa grans, d'escates brillants i cos de lletra gruixuda i va ser així, agrupant-los en bancs sobre la sorra, que vaig aprendre a dir.
Després tot ho farcim de paraules; en fem pilota i les embotim en canelons de pasta i els engolim per més que cremin, perquè és Sant Esteve, perquè s'han de menjar, avui, demà, sempre, perquè sí. I no cal patir, que n'hem fet centenars, milers, i els hem congelats i així sempre en disposarem. Que bons, un darrere de l'altre, caneló i pilota de carn, pilota de paraules i paraulotes, frases embotides, idees de carn picada amb què farcim canelons, amb què farcim estómacs i ments i pensaments. I aquell moment màgic, previ a la paraula? S'hi pot tornar? Podem anar fins aquell instant en què ets a punt de dir, en què la idea és ben madura però encara no saps dir-la? Com ho puc fer, com puc renunciar a les lletres de la sopa totes aquelles vegades que em crema la panxa perquè allò no es pot dir amb lletres i paraules, o simplement no es pot dir o val més no poder-ho dir? Com m'ho puc fer sense haver de recórrer al silenci? O, en tot cas, com m'ho puc fer perquè el silenci sigui caldós i faci olor i només quedi afegir-hi la pasta? Com m'ho puc fer per explicar-te l'estiu que tinc aquí dins?
ResponElimina