Esmorzada, vestida, pentinada, aquesta cançó em torna a rodolar pel nucli del cervellet:
I aleshores... em desfaig la vora de la faldilla amb les estisores més esmolades, les de cosir. Tallo una puntada de fil, l'estiro i llestos: a penjar. M'arrenco el botó del coll de la brusa, d'un groc llimona, i me'n faig un Lacasito, mastega que mastegaràs. Apilo sobre la taula les agulles que duia als cabells en una muntanyeta i em despentino en cercles amb les puntes dels dits. Quina picor, les parpelles: em grato i l'ombra d'ulls s'estén més enllà, fins a les galtes. Amb el dors de la mà em refrego el pintallavis de sang. Corro fins al mirall del rebedor: em miro de dalt a baix, em remiro i em torno a mirar. Bonica. Em descordo el llaç d'una sabata. I llavors, el quadre: aquest Mondrian pateix mal d'esquena d'aguantar tantes línies rectes o sigui que el giro primer noranta graus a la dreta, després cent vuitanta més a l'esquerra, perquè descansi, pobret. Torno a l'habitació per desendreçar el calaix de les samarretes de màniga curta, que estan a punt de ploure arreu el pis, desaparello tots i cadascun dels mitjons. En lligo un de ratlles roses amb un de negre llis i vell. ¿I què passa si d'aquest jersei de llana me'n faig una estora per als peus del llit? Replego els llençols en un gran garbuix rodonet i, ara que no hi passa ningú, l'allibero balcó avall. Adéu. Em descalço i mentre ballo faig voleiar les mitges com un estel. Sobre la tauleta de nit, un retolador apunta a la paret immaculada. Hi estampo quatre gruixudes espirals vermelles. Saps què, aquest matí no aniré al despatx. I en pinto una altra.
I quan arribo ja has marxat... Potser te n'has anat córrer sense parar cridant que vols ser lliure per volar fins on el pit et demani. Ja no hi ets al pis, però hi ha una estesa de conseqüències de l'alliberament: recullo la vora de la faldilla, que ha anat a parar sota el moble de la tele, al costat d'un rostoll de pols casolana; agafo les agulles dels cabells, que s'han esfondrat sobre la taula, despenjo el Mondrian i em deso a la butxaca el pintallavis. Que no m'oblidi de les mitges, del jersei de llana, els mitjons i les samarretes. Ho arreplego tot. La casa fa soroll de tan silenciosa i sacsejada. En surto i baixo fins al carrer per recollir el garbuix de llençols. Ara ja ho tinc tot. En faig una gran pila al mig del carrer i m'hi estiro al damunt, de panxa enlaire, mirant el cel, somrient. La gent crida i els cotxes fan sonar el clàxon, però jo no els sento. No m'importen. Somric perquè gaudeixo com mai de les teves espirals vermelles, i de com desdibuixes i balles i derrapes pel passadís. Somric perquè sento com se'm posa la pell de pollastre...
ResponElimina