Secrets

Ni en tots els abecedaris del món hauria trobat prou lletres per posar nom a tot allò que no et vaig dir. No em sabia muda i m’he de rendir al pes de tantes frases que van morir en el ressò del cap al cor, de l’estómac a l’entrecuix. Diu que hi ha coses que més val no dir-les. Potser sí. Diu que el temps crema per dins qui se les empassa, des de les pestanyes fins a les ungles dels peus. Potser també. La meva entranya gesta un cementiri de paraules avortades. Un secret busca descansar en pau a cada tomba. Però el purgatori rebenta de tots els poemes que mai et vaig escriure, eterns versos sense estrofa. D’uns mesos ençà, quan la negra nit m’espanta el son, els aparello en quartets de rima consonant. Per si encara hi sóc a temps. Per si els puc empènyer a emigrar amb els ocells salvatges: d’entre els meus llavis fins a les costes atlàntiques de l’Àfrica. Me’ls imagino al vol i em voldria desfer en cada lletra i... ja envoltada de blau, fer el crit més fort i més profund que mai s’hagi callat a la terra.