Carta a un conegut

Et sorprendrà que l'únic que t'hagi cuinat per sopar sigui aquesta nota. Aquí, sobre el plat, un tros de llibreta rebregat amb una lletra bellugadissa amunt i avall dels quadres. Quan de petita anava a l'escola em resistia a obeir la quadrícula, mira... I la mestra que no, que havia de fer la lletra ben rodona i sempre per dins. Quina collonada, pensaràs, jo amb els budells que se'm retorcen de tan xuclats i aquesta dient collonades. Però fa massa anys que, entre la bugada i l'olla de llenties, el ram del cervellet em parla a l'orella. I de tanta confessió no em deixa viure. Escolta, des que ens vam casar que apunto la llista de la compra en el mateix model de llibreta d'on he arrencat aquesta pàgina. Les torrades, el pa, la mantega, el detergent, el paper de plata, sempre respectant els límits de la quadrícula. Una filera amb paraules, una filera sense. Però resulta que un dia mentre escrivia em vaig mirar el davantal blau claret, també de quadres, i aleshores la veu em va dir, fes-ho a fora, a fora, que balli per la pàgina si vol... i em vaig alliberar la lletra. L'endemà vaig llençar el davantal a les escombraries i al mercat me'n vaig comprar un altre de ratlles d'un color tan viu que sembla que hagin d'arrencar a córrer. Després em vaig entestar que, les miris com les miris, les rajoles de la cuina i del menjador i de l'habitació també fan una quadrícula. Les saltava de juntura a juntura quan no hi eres, i quan venies i no tenia més remei que trepitjar-ne el centre perquè no em descobrissis el deliri, per empresonades, em cremaven les entranyes. I de tants mesos, la cendra m'havia pujat fins a la gola i, ja sense aire, m'ofegava... En resum, l'he començada a escopir. Per ara he llogat un pis nou. Amb parquet i sense tu. Bon profit.