Somni

Detall de "Serps d'aigua", de Gustav Klimt

Em llevo emmordassada per una foscor densa que m’arrossega fins a l’abisme: allà on els records viscuts i els imaginats es projecten sobre les aigües remotes de la mar. Caic precipici avall i la gola se m’empassa un crit llarg i prim. Nedo entre els llargs estius de bicicleta i genolls de sang i crostes, entre tu i jo dins la tenda de campanya en aquell despertar que cremava. Bussejo dins la sopa espessa de l’àvia; sento l’escalfor dels sopars de cap de setmana de truita de patates i llar de foc tot i la llenya humida; em perdo en totes les promeses que es van morir en cada paraula, en els futurs escrits que sense compassió rebenta calendari... i la cama que em falla, maleïda rampa, i l’aigua salada s’esmuny en cada intent que faig per agafar-m’hi. No hi haurà restes d’aquest trist naufragi, penso. I un blau brillant em xucla avall, avall, avall. Els cabells ballen al compàs de la marea, respiro sense respirar, miro sense veure i, per fi, al fons, em trobo dolçament adormida en un llit de primavera viva i vermellosa nit estrellada. Sóc una serp de la mar que balla a cegues quan els rellotges toquen les desertes hores de la matinada. Em veig obrir les parpelles enganxoses per la mandra, però la serp que sóc jo no veu l’altra jo que la mira i que voldria quedar-se a viure en aquest niu de flors blaves i taronges i d’estrelles de neu, i nedar com les sirenes que canten als soldats quan els pot la pena d’estar tan soles. Però de sobte algú em sacseja i se m’emporta cap a la superfície, potser per sempre més... Em desperto segrestada pels teus braços i l’ofec d’un petó robat. Bon dia.