Preludi

Cada revetlla, quan la música del poble encara ressonava llunyana entre l'alzinar i les vinyes, l’àvia preparava un d’aquells cubells amb què el tiet Pere regava els tomàquets i els carbassons. Era l’hora fonedissa en què els últims petards que cremaven ja no eren els de casa, i jo em delia per fer rodolar la faldilla a la plaça major, tararí, tararà. L’àvia sortia al jardí a buscar el reflex més brillant de lluna sobre la terra humida i hi deixava reposar el cubell ple d’aigua. L’endemà totes les dones, àvia, mare i filles, anàvem en camisó a rentar-nos-hi la cara, perquè tothom sap que per Sant Joan les bruixes que es despentinen surten amb l’escombra a esquivar les estrelles més mandroses i, entre giragonsa i giragonsa, fan ploure pols de plata. Mai vaig saber si aquella aigua rejovenia o matava les angúnies, però un estiu no era estiu si no l’encetava així. Un estrany impuls m'empeny a sortir de les escales mecàniques amb el peu dret, a donar un cop de cul a la porta del pis quan l’he tancada, a encendre un ciri abans de qualsevol examen. Si a la pròxima parada una senyora rossa baixa per aquesta porta del vagó, em concediran la maleïda beca. Si recordo sencera la lletra d’aquella cançó, la prova de l’àvia anirà bé. Guarda aquesta cadeneta, que et portarà sort, i no la llencis mai, no fos cas. Ara et giraràs i... si em mires, voldrà dir que t’agrado. I si no... m’esclata a l’estómac una revolta airada de formigues pessigadores de budells i d’intestins.