L'estrany

Ni t’ho imagines, però ara mateix agafaríem un vol direcció Roma-Fiumicino sense ni passar per casa. Ens plantaríem a la piazza Navona a mitja tarda i, asseguts en un dels pilars que voregen la Fontana dei Quattro Fiumi, berenaríem un gelat. El meu, de dues boles: vainilla i stracciatella. Acabaries ben fresquet, amb la samarreta tupida d’esquitxos regal de Bernini que en pau descansi i voldries acostar-te als venedors de quadres per veure’ls i prou. Després, a la terrassa d’un cafè a tocar de la font del Nettuno, quina tarda tan surrealista, diries. Jo faria que sí amb el cap, perquè mira que no sé ni com et dius i no voldria ser ara mateix a cap altre lloc del món que no fos aquí. Les heures s’estiren façanes amunt, un captaire demana la voluntat amb un bombí, quina calor. I si no fossis tan tímid llogaríem una vespa, tu al davant com Gregory Peck, i faríem un passeig en blanc i negre per tots els empedrats gastats per les malediccions de les senyores que calcen talons. Quines coses, la vida. Un matí et lleves amb el deliri de fulminar el despertador, els llençols que s’enreden, la sabatilla que mai hi és, i no saps com i et trobes a la città eterna compartint un batut de plàtan amb el bibliotecari del barri sota un enorme parasol quadrat, amb un rosari de bombetes a les branques que treballen de cuques de llum a mitja jornada i, l’altra mitja, reposen. Si no fos... Si no fos que deixes el llibre sobre el mostrador com un autòmat sense mirar-me als ulls, que no et sabré dir que ens hem d’afanyar perquè l’avió s’enlaira en tres quarts d’hora, que m’apartaré perquè atenguis el senyor que tinc al darrere i em botonaré l’abric sense obrir boca, que al carrer l’hivern s’allarga, implacable.