Vals

Tanca la porta, gira la clau. L'escala és fosca i freda. Una brisa matinera entra per la claraboia esquerdada del terrat i juga a colar-se pels escots de la brusa de gasa que ha escollit al poc de llevar-se, perquè ja tocava que l'hivern gris es rendís a l'abraç de la primavera. Baixa els esglaons poc a poc, acaricia la barana fins a l'últim replà. Aquesta porta és com una llosa, pensa, i de sobte tot és llum...

(prem el "play"...)


S'enretira els cabells i es penja la bossa a l'espatlla. Camina per la vorera assolellada, esquiva la terrassa deserta del bar Manel, es troba a l'aparador de la ferreteria de la cantonada. És ben bonica, aquesta brusa. Anirà caminant, sí, té temps. No el vol deixar escapar: feia tants mesos que l'esperava, aquest matí... Busca un retall de cel entre els balcons i les finestres resignades a veure des de tant amunt. El sol li pinta la cara, abaixa les parpelles i hi mira a través. Per uns segons tot es taronja, taronja només, i res no li pesa. Les fulles dels lledoners espurnegen ombres sobre l'asfalt al vaivé d'un airet que estrena estació al compàs d'un vals. Un, dos, tres; un, dos, tres; sona una cançó de nits d'estiu a la fresca amb polsim d'estrelles, de fanalets al jardí i banys salats de lluna. La taral·leja mentre tomba el xamfrà i es perd passeig avall, camí del despatx, ara entre el garbuix de persones que esperen que el semàfor es posi verd, ara entre les primeres senyores que creuen el carrer, ara a tocar d'aquell banc en què un avi s'empassa les hores, ara entre una parella que deixa d'agafar-se la mà... És allà baix. Mira bé. Allà. Lluny. No la veus, com balla?