Formigueig

M'he deixat la llibreta sobre el llit, les sabates per llustrar, els mocadors on ofegar l'encostipat, la memòria. Baixo volant les escales, remeno la bossa i resulta que tampoc no he agafat les tiretes i estreno sandàlies i és primavera i quina calor, llàstima de peus, perquè faig tard, miro el rellotge i resulta que faig més tard del que em pensava i, merda, malparlada, ensopego amb l'estoreta de la veïna. Esbufego. Un brusc cop de porta. Una bafarada d'escalfor, el sol justicier, la suor que regalima. Taxi. Falten deu minuts. Se m'escapa. I el mòbil, ai, ai, on és el mòbil? Aquí. “Enviar missatge”. Arribo tard, uns deu minuts, que comencin sense mi. Hi sóc. Reunió anul·lada. Amago el cap dins d'una cova foradada en el paperam. Truco, torno a trucar, em truquen, bon dia digui'm, sí, en prenc nota, vostè dirà. Un quart per a la carmanyola: faig cua cinc minuts per escalfar els macarrons al microones, dino durant els altres deu. Una llauna de la màquina, sense postres. M'hi torno a posar, el cap de despatx que crida, la nena que em truca al mòbil, quan arribaràs? No tinc sopar, ni alè. Pizza. A dormir. I l'endemà: m'he tornat a oblidar la llibreta sobre el llit i... un tros de vers, d'aquell vers, com un insecte dins l'orella... Eixams de móns formiguegen.