Al món hi ha dos tipus de persones. La boca se'm trenca en un badall irrefrenable. Acabada de llevar, remeno el sucre i la cullera dringa contra les parets de la tassa. Passen les vuit, els cabells em pesen, assenteixo. Rotundament, sí. N'hi ha que saben obeir el crit militar del despertador. Sona un cop, l'apaguen, abandonen el llit tebi sense deixar cap rastre de nostàlgia nocturna, obren les cortines amb la determinació d'esmorzar-se el dia. Faig un glop resignat. Jo sóc dels altres. Sóc de negra nit, d'ombres al passadís, d'abraç dins la flaçada. Per donar una mort dolça a la foscor, m'havia programat el maleït avís una hora abans, sabent que es perdria entre la boira del somni i, una estona després, i només així, l'enteniment s'imposaria com un botxí. El segon avís m'ha sobressaltat deu minuts més tard, encara amb engrunes de son a la comissura dels llavis. El tercer ha volgut arrencar-me les lleganyes, m'he escudat fregat-me les parpelles i encara m'he estimat més l'escalf dels llençols i el tacte dels teus peus glaçats amb el quart. Amb el cinquè m'he dit que no marxaria, no mai, que aixecaria una barraca de matalàs, somier i nòrdic, i que hi viuríem junts fins a la fi dels temps. El sisè m'ha desmuntat la caseta com una tempesta que emprenya la riera i tot s'ho endú. Assumida la devastació, he caminat descalça fins a la cuina per refugiar-me en aquest cafè. Un cafè de fang aigualit i pedres rodones i miques de ciment.
20/5/10
De fang
Al món hi ha dos tipus de persones. La boca se'm trenca en un badall irrefrenable. Acabada de llevar, remeno el sucre i la cullera dringa contra les parets de la tassa. Passen les vuit, els cabells em pesen, assenteixo. Rotundament, sí. N'hi ha que saben obeir el crit militar del despertador. Sona un cop, l'apaguen, abandonen el llit tebi sense deixar cap rastre de nostàlgia nocturna, obren les cortines amb la determinació d'esmorzar-se el dia. Faig un glop resignat. Jo sóc dels altres. Sóc de negra nit, d'ombres al passadís, d'abraç dins la flaçada. Per donar una mort dolça a la foscor, m'havia programat el maleït avís una hora abans, sabent que es perdria entre la boira del somni i, una estona després, i només així, l'enteniment s'imposaria com un botxí. El segon avís m'ha sobressaltat deu minuts més tard, encara amb engrunes de son a la comissura dels llavis. El tercer ha volgut arrencar-me les lleganyes, m'he escudat fregat-me les parpelles i encara m'he estimat més l'escalf dels llençols i el tacte dels teus peus glaçats amb el quart. Amb el cinquè m'he dit que no marxaria, no mai, que aixecaria una barraca de matalàs, somier i nòrdic, i que hi viuríem junts fins a la fi dels temps. El sisè m'ha desmuntat la caseta com una tempesta que emprenya la riera i tot s'ho endú. Assumida la devastació, he caminat descalça fins a la cuina per refugiar-me en aquest cafè. Un cafè de fang aigualit i pedres rodones i miques de ciment.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
També n'hi ha que s'alcen de cop del llit, sense demora, però s'enduen al carrer gris de quan el sol fa el ronso una nostàlgia densa que els empeny més que no els mou i els apreta les parpelles. Perquè, malgrat la pressa imperativa de què són esclaus, s'agafen al fil que queda d'una nita massa curta, massa bonica, que han teixit amb reines i dracs i castells, i no el deixen anar de cap manera. És més: se'l lliguen al dit petit i s'endinsen en les hores i en el dia i la nit sempre els acompanya.
ResponElimina