Guerra

El diagnòstic del doctor va ser implacable. Encara em botonava la brusa quan em va fer seure a la cadira. Ell, al davant, amb cara de gravetat, les ulleres a la mà i el mateix colze recolzat a la taula, em va dir: et caldrà paciència. Vaig assumir el consell amb l'estoïcisme de qui sap que només un miracle hi podria posar remei. A casa, ajeguda al sofà, l'estómac em cremava. Vaig fer un glop d'aigua i un ibuprofeno. Em vaig imaginar aquell exèrcit d'artilleria pesant batallant contra el suc gàstric, esgarrapant-me les parets dels budells, l'explosió d'una bomba d'hidrogen en algun racó de l'entranya, el soldat que s'enyora i somia que torna a casa, envoltat de tota la sang que raja riu avall. I aleshores la petita destrossa que devia fer aquella píndola blanca i polsegosa que m'acabava d'empassar: part del batalló a terra, les llàgrimes del soldat que sí, ara sí, ara sap que morirà, totes les defenses contra l'enemic invisible que tempta la meva sort des que vaig néixer. Devia guanyar la batalla, per petita que fos, i me'n vaig anar a dormir amb la calma del combat adormit, almenys, per unes hores. En plena nit, amb el cap sobre el coixí, em va semblar veure el soldat que s'arrossegava sobre el llençol, encara viu, en un intent desesperat de desertar d'aquella llarga guerra. Em vaig quedar ben quieta, com si no l'hagués vist. S'havia escapat pel melic.