Remei

L'olla del caldo de la iaia. El foc encès, que bulli l'aigua. Un ble de cabells extraviat en un racó del lavabo, dues gotes de colònia Brumel, una de sabó. Remena. Un pensament d'orenga, un altre de sal. El mosquit que sobrevola els fogons, s'atura corprès a les faldes de la làmpada i, ai, em mor atropellat entre els palmells. Fulles de llorer, boletes de pebra negra. Un rajolí de vinagre de mòdena o... millor encara, que en siguin dos. Un grapat de caramels d'eucaliptus o de regalèssia, tant li fa. Remena, em dic. I tot es va desfent entre les bombolles de baba de gripau. Hi escupo les teves impertinències, noi de poca traça, els encerts dels meus adversaris, tota la sang vessada. Remeno una vegada i una altra. Hi ofego les fades voladores, les bones intencions, la falsa misericòrdia que s'amaga al regne dels cels. Escric un nom en un paperet, el plego, l'enfonso a la poció. Que visquin el mal, les ungles negres, la tela d'aranya a les parpelles, la foscor més negra. És nit de bruixes. M'ho diu l'airet que desordena els quadres verds de la cortina de la cuina, l'alè de lluna plena que plana sobre els terrats. I tu, vigila.

Diada

Et llevaràs amb el cel negre. Tronarà i plouran abecedaris. Les lletres et foradaran el paraigua i potser t’hauràs de desenredar alguna vocal dels cabells. Tot plegat no durarà gaire. Serà una d’aquelles tempestes de primavera, que primer sembla que s’hagi d’acabar el món i quan han descarregat deixen el cel tan blau que te’n faries creus. Les clavegueres s’embussaran d’as, emes, erres, tes, efes, us, eles i ces trencades fins que, l’endemà, l’ajuntament es decideixi a enretirar-les amb màquines llevaneu. Quan baixi per Verdi, tornant de comprar el diari i el pa, en Pere es trobarà una zeta de xarol vermella, me la voldrà regalar, li faré un petó i la desaré en un gerro amb aigua perquè no es panseixi. Serà cap a mig matí, i a aquelles hores qui sap si la princesa seguirà encara viva o el drac ja farà la digestió. Per matar la fam de la fera, per votació popular se li haurà permès que saquegi les mansions de la part alta. Aquí, de princeses, en volem ser totes. Al Pere, quan arribi a casa, li regalaré una màquina que escrigui serpentines, perquè m’inventi un futur de conte. Dinarem un parell de pàgines de novel·la a la planxa amb un pessic de pebre negre. I un bon vi. I per postres, bombons de pètals de rosa. Farem la migdiada i després anirem a passejar per les Rambles amb les botes d’aigua. Els plataners suaran llavors, la faldilla al vent. La gent embogirà a les paradetes, fent cua per proveir-se de bistecs de carn i amanides. Al Pere i a mi ens farà mandra. I saps què? Baixarem fins al mar per descobrir si els abecedaris suren sobre les ones.

Abril

No m’agraden les ulleres de piscina, les ungles, la claror de les parpelles. Duc enfangades les sabates, cansada la mirada. Ja no m’agraden els dits, ni les pigues de nena. Em trobo curts i estrets tots els vestits. La samarreta, tacada. La vora dels pantalons se’m desfila amb totes les promeses. Als plecs de la camisa guardo engrunes de pa, una pilota de carn embolicada amb un tovalló dins la butxaca de la bata. Si pares l’orella, em sentiràs una gastada cançó de bressol. Serà que de tan jove m’he fet vella, que els anys m’han pansit l’entranya. Amb les cames esteses i els braços oberts, m’abandono sobre el llit. El sostre em vigila per un ull de làmpada. Em deixaré pansir tota jo. En faré tot un nus, de mi, com quan al principi esperava dins la panxa de la mare sense saber què esperava ni que ho faria per sempre més. M’arrugaré com un paper, com un esbós fet bola. Poc a poc; ara una cama, ara l’altra. I quan hagi acabat, t’atreviràs? Em llançaràs per la finestra? Veuràs uns tarongers resseguint la vorera. Ho tinc tot pensat. Penjada d’alguna d’aquelles branques, al vaivé d’aquest abril robat, tornaré a començar.

Crida

Aquest vol ser el pròleg d'una rebel·lió. Un mitjó imparell, una arrecada perduda en un calaix, el vidre trencat de les ulleres de sol que volies estrenar dissabte a la terrassa del bar de la cantonada, quina llàstima, que no faltin el quinto i les olives. De vegades les coses em surten així: fetes un garbuix i plenes de llànties d'oli, tan brutes que quan m'entesto a pulir-les se'm desfan dins del tambor de la rentadora. I ja les he vistes prou. Em passa com amb aquestes ratlles. Mira, les he enllestit ara mateix, avui dimecres a dos quarts de quatre, mentre l'estómac esmicola uns macarrons, i ja premo l'opció de publicar-les perquè em nego a fer-ho demà al matí com s'espera de mi. Vés per on. Perquè es veu que les píndoles es prenen els dijous, no els dimecres, i aquest embolic de lletres hauria de ser una píndola i fregar les 250 paraules. Doncs mira, no. És un manifest. Sí, això: un fins aquí hem arribat, que ja n'hi ha prou de la puntualitat, de la pulcritud i la concisió, d'arribar d'hora a la feina i de ser educada amb els desconeguts. M'he cansat de totes les normes i encara més de les d'imposició pròpia: fer-me la clenxa al costat dret, no sortir al carrer sense colònia, despertar-me amb un cafè amb llet i deixar-ne un dit al cul de la tassa perquè sóc de deixar miques als gots i als plats i què n'he de fer. A partir d'ara, a escurar-los tots. Visca els mitjons imparells i els cabells despentinats. Doncs això.