Milers de milions d’estels sobre una duna del desert del Sàhara. Hi torno amb els ulls oberts, des de darrere de la pila d’informes que m’escanya la taula del despatx. M’hi trobo amb els ulls clucs en algun moment de la nit, quan el conjur d’imaginar-t’hi poc abans que em segresti el son venç la meva resistència innata a recordar el que somio. Ajaguts panxa amunt, el cel és com un oceà negre amb espurnes de plàncton que ni comença ni acaba, sense horitzons de tan infinit. Em perdo entre les llumetes daurades buscant-ne alguna que caigui per poder demanar un desig. Però n’hi ha tantes i tan brillants que tot roda, em sembla que em marejo i t’he d’agafar fort la mà, perquè de sobte el cel i la terra s’han girat com una truita i les dunes són el cel i el cel segueix sent un mar profundíssim però allà baix i tinc por de precipitar-m’hi i de morir ofegada. I en ple vertigen, mentre sento que em rellisquen els cabells cap a la cara atrets per una gravetat esquizofrènica, em subjectes ben fort per la cintura. Sempre a temps. I em fas un petó embriagador. Una vegada, dues, mil; en cada viatge evocat cap a aquest dolç exili en què el destí ets tu.
12/11/09
Exili
Milers de milions d’estels sobre una duna del desert del Sàhara. Hi torno amb els ulls oberts, des de darrere de la pila d’informes que m’escanya la taula del despatx. M’hi trobo amb els ulls clucs en algun moment de la nit, quan el conjur d’imaginar-t’hi poc abans que em segresti el son venç la meva resistència innata a recordar el que somio. Ajaguts panxa amunt, el cel és com un oceà negre amb espurnes de plàncton que ni comença ni acaba, sense horitzons de tan infinit. Em perdo entre les llumetes daurades buscant-ne alguna que caigui per poder demanar un desig. Però n’hi ha tantes i tan brillants que tot roda, em sembla que em marejo i t’he d’agafar fort la mà, perquè de sobte el cel i la terra s’han girat com una truita i les dunes són el cel i el cel segueix sent un mar profundíssim però allà baix i tinc por de precipitar-m’hi i de morir ofegada. I en ple vertigen, mentre sento que em rellisquen els cabells cap a la cara atrets per una gravetat esquizofrènica, em subjectes ben fort per la cintura. Sempre a temps. I em fas un petó embriagador. Una vegada, dues, mil; en cada viatge evocat cap a aquest dolç exili en què el destí ets tu.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Això sí que és pornografia!
ResponEliminaOoooooooh! Per pornografia la que practiquen els teus cavallers, gran Sunyer. "El temps que queda de vida no es desaprofita cordant i descordant botons". I ara N'Escrot el Vell... Volem una Plaerdemavida!!!!
ResponEliminaQuant d'amort... buuuuuuuuuuuu
ResponEliminaEl misteriós cavaller ha parat a descansar a l'era que hi ha davant l'ermita de Sant Jaume. Mentre el cavall espanta les mosques amb les orelles, ell s'apropa al rierol que solca la vall una mica més enllà. Com que és tan presumit es posa bé el serrell, emmmirallant-se en el reflex de l'aigua. Quina monotonia... Una altra jornada anant i venint del poble de baix al de dalt, traginant pa i formatge a canvi de quatre rals. El cavaller de pega (té els pantalons estripats de baix, el cavall coix i l'ànim refredat) reprèn el viatge al poble de dalt per provar de vendre-hi quelcom a canvi de quatre rals. Sempre igual. Tan sols hi ha una cosa que li encén l'alè: la visió llunyana d'aquella bella reina que hi ha al poble de dalt. Si fos capaç de vèncer la vergonya i picar la porta d'aquell castell que hi ha damunt de la muralla... Algun dia ho farà, pensa. I continua el camí, fins que veu l'imponent castell, que domina el poble des de dalt d'un turonet que fa de porta d'entrada de la immensa vall, que s'extén fins a l'horitzó flanquejada de muntanyes empastifades de neu glacé. I pensa que voldria compartir amb la reina aquest reialme, tant el de la terra com el del cel.
ResponElimina