Quan menys t’ho esperes t’esclaten al pit. Tant li fa que abaixis les parpelles, tanquis la boca o et tapis les orelles amb les mans. No hi ha precaució que els pugui aturar perquè els rajos de sol no vénen de fora; es perdrien camí de l’oest. Et neixen a dins. Darrere del melic, diuen, però és secret. Amb una brillantor encegadora, s’expandeixen des de l’estómac cap avall fins a les ungles dels peus, cap amunt fins a les puntes dels cabells. A l’alçada del cor et troben l’ànima. Una explosió. I te la desfan. Només notes un sacseig petit, costelles endins, que t’asseca les llàgrimes de les pestanyes i els bassals de pluges passades de tots els racons. No podries plorar ni que et gratessis els ulls amb sabó. I en canvi a estones et sorprens somrient-te tota sola i de reüll vigiles no ser descoberta per cap mirada indiscreta, quina vergonya. Surts al carrer guiada per un impuls que si tingués color seria daurat. A tocar del mercat un vent de novembre roba paperines de diari a les castanyeres, treu a ballar la teva faldilla i et destapa les mitges, d’un vermell vibrant. Alguna vella vestida de dol diria que fa fred i es faria un nus a la bufanda. Però tu t’has llevat en un preciós matí d’agost i irradies llum per les costures de l’abric.
8/10/09
Dies de sol
Quan menys t’ho esperes t’esclaten al pit. Tant li fa que abaixis les parpelles, tanquis la boca o et tapis les orelles amb les mans. No hi ha precaució que els pugui aturar perquè els rajos de sol no vénen de fora; es perdrien camí de l’oest. Et neixen a dins. Darrere del melic, diuen, però és secret. Amb una brillantor encegadora, s’expandeixen des de l’estómac cap avall fins a les ungles dels peus, cap amunt fins a les puntes dels cabells. A l’alçada del cor et troben l’ànima. Una explosió. I te la desfan. Només notes un sacseig petit, costelles endins, que t’asseca les llàgrimes de les pestanyes i els bassals de pluges passades de tots els racons. No podries plorar ni que et gratessis els ulls amb sabó. I en canvi a estones et sorprens somrient-te tota sola i de reüll vigiles no ser descoberta per cap mirada indiscreta, quina vergonya. Surts al carrer guiada per un impuls que si tingués color seria daurat. A tocar del mercat un vent de novembre roba paperines de diari a les castanyeres, treu a ballar la teva faldilla i et destapa les mitges, d’un vermell vibrant. Alguna vella vestida de dol diria que fa fred i es faria un nus a la bufanda. Però tu t’has llevat en un preciós matí d’agost i irradies llum per les costures de l’abric.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
La mitjanit se'm va empassar, m'hi vaig abandonar, rodolant, i vaig anar a parar al país dels somnis. I avui al matí m'he despertat amb els llavis encara ensucrats, que he remullat en el cafè calent. I he mastegat les torradetes amb mermelada de prunes, encara que el pa fos massa dur, massa antic.
ResponEliminaM'he pres la píndola a mig cafè, amb el soroll de la rentadora de fons, que ho ha anat suavitzant tot per dins; tot suau, i tot sol, i el soroll no era sorollós, sinó musical: la música del piano en miniatura del Comelade. Jo repicava amb els dits damunt la taula del menjador i somreia, perquè (ara ho recordava) els llavis eren els d'una papallona que desplegava les ales i volava pels terrats, baixava al carrer un moment, per fer pessigolles a una noia d'ulls universals que ballava un vals, i tornava a enlairar-se ben amunt, esquivant, deixant passar milers d'ocells salvatges carregats de secrets.
Quan m'he llevat he pensat que plovia, o que plouria, perquè dijous passat va ploure i encara en sentia l'olor. Però he mirat per la finestra i he vist que feia un sol que enlluernava. I aquesta llum i aquella aigua han dibuixat al cel un arc de colors que va de tu a mi, i de mi a tu, dos desconeguts prou coneguts que s'escriuen cartes i que juguen a trobar-se en un laberint de branques de tardor i d'estacions de metro sense nom.
I tot sempre sota aquest sol que ja no s'apaga ni que es faci de nit, ni que es precipiti per l'oest. Sempre és agost en mi; sempre és dijous.