Circ

Sempre havia temut el trapezi. Però no ho havia confessat a ningú per allò de no decebre amb un secret tan impropi d'una filla de circ. No és que em refiés poc de la força de l'Antoni. És que quan se m'acostava cap per avall, subjectant-se a la paral·lela amb els genolls doblegats i la mirada d'artista, quan m'oferia l'avantbraç i les mans farinoses, jo, encegada per una por que em naixia de l'entranya, només volia fugir; córrer fins que se'm desfessin les cames, perdre'm lluny dels domadors de mitjanit i de les cares sempre tristes dels pallassos. I un cop allà, ja ho veuria. Tan sols pensava en matar l'angúnia de saltar a destemps, quan l'Antoni ja hagués esgotat el segon en què el gronxador es frena i comença a marxar cap enrere; de descobrir massa tard que m'havia entregat a l'aire i patir una caiguda interminablement lliure fins a la xarxa de protecció, fràgil com una teranyina. I després, el buit. I un silenci d'ultratomba. Havíem assajat l'espectacle infinites vegades, amb els mallots vells i els nous, d'un vermell sang i esquitxos de brillantets al voltant de l'escot. El teníem tan sabut que poc abans de l'estrena les lleones i el cor de ballarines no parlaven d'altra cosa: ens atreviríem amb el triple mortal. Saltar-lo només depenia de mi; de les tombarelles que fes abans d'agafar-me a l'Antoni. Ell deia que m'endevinava l'atreviment en la mirada: sempre que feia ulls de mico, se'ns escapava el triple. I en devia fer, aquell dissabte. Perquè després d'atansar-m'hi, ja en ple vol el vaig veure lluny... i em vaig precipitar. Una mà em va quedar inútil. Des d'aleshores el públic bull quan em passejo sobre la corda fluixa. Faig equilibris precisos i preciosos amb un paraigua irisat i una americana escocesa. Ara un peu, ara l'altre. I tan feliç.