L’olor de colònia esbravada quan li feia un petó. Les mans inquietes sobre l’hule. Aquella placidesa amb què feia la migdiada a l’hamaca, amb un coixí arreplegat del sofà, sota alguna ombra del jardí en aquells estius eterns de jocs al bosc i berenar de nocilla. O a l’hort, entre les canyes, remenant els tomàquets i els carbassons. Així que se’n va anar, em vaig entestar a retenir-lo en milions d’imatges. Perquè res no se m’escapés i el pogués reviure en una tria infantil a la carta: per guanyar-me el permís d’obrir la capseta dels records i recuperar-lo per un instant, només un, dins meu, quan volgués. Ara una mirada juganera enmig dels canelons i l’ampolla de cava. Ara un somriure vergonyós entre mossegada i mossegada primer al pa, després al meló. Ara un renec simpàtic de regal entre tanta llàgrima. Com si en aquest anar i venir nostàlgic pogués evitar que les orenetes facin niu als meus cabells quan la tardor regna el cel i haurien de ser a mig camí de l’Àfrica. I després, una angoixa, des de l’entranya, que m’exprimia els pulmons i l’alè. La veu. En perdria la veu? Com evocar-la més enllà del significat de les frases dites, dels noms inventats sobre les coses que ja tenien nom, de les lletres eixutes de les cançons després de l’escola? Encara en ple ofec vaig decidir que l’avi tenia veu de trombó. I sabent-lo viu en cada melodia en què en soni algun, se’m va aprimar l’angúnia.
21/10/09
D'orenetes i trombons
L’olor de colònia esbravada quan li feia un petó. Les mans inquietes sobre l’hule. Aquella placidesa amb què feia la migdiada a l’hamaca, amb un coixí arreplegat del sofà, sota alguna ombra del jardí en aquells estius eterns de jocs al bosc i berenar de nocilla. O a l’hort, entre les canyes, remenant els tomàquets i els carbassons. Així que se’n va anar, em vaig entestar a retenir-lo en milions d’imatges. Perquè res no se m’escapés i el pogués reviure en una tria infantil a la carta: per guanyar-me el permís d’obrir la capseta dels records i recuperar-lo per un instant, només un, dins meu, quan volgués. Ara una mirada juganera enmig dels canelons i l’ampolla de cava. Ara un somriure vergonyós entre mossegada i mossegada primer al pa, després al meló. Ara un renec simpàtic de regal entre tanta llàgrima. Com si en aquest anar i venir nostàlgic pogués evitar que les orenetes facin niu als meus cabells quan la tardor regna el cel i haurien de ser a mig camí de l’Àfrica. I després, una angoixa, des de l’entranya, que m’exprimia els pulmons i l’alè. La veu. En perdria la veu? Com evocar-la més enllà del significat de les frases dites, dels noms inventats sobre les coses que ja tenien nom, de les lletres eixutes de les cançons després de l’escola? Encara en ple ofec vaig decidir que l’avi tenia veu de trombó. I sabent-lo viu en cada melodia en què en soni algun, se’m va aprimar l’angúnia.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
A mi em feia els petons al cap perquè em queixava que el bigoti punxava massa; m'acomodava damunt la seva falda i em portava a cavall (arri, arri, tatanet) fins a Matadepera, passant per davant de la feina de la mama i passant de llarg de l'escola, saludant-la amb sornegueria; em donava sempre un tros de la seva truita de patata i em demostrava que era capaç de beure amb el porró alçant-lo ben amunt i sense tacar-se gens ni mica aquella camisa de quadres amb els dos botons de dalt oberts, fes fred o calor. I també feia olor de colònia esbravada, però només quan se la posava, és a dir, per Nadal i pel seu aniversari. Quan me'l miro, porta tots aquests records tatuats a la pell colrada per tants anys de sol i llenya, i l'abraço cada vegada com si fos l'última, perquè tinc por que sigui l'última. Diu que el mes que ve farem carn a la brasa al cobert on es refugia de tant en tant per escoltar el Barça per la ràdio i per pensar en el pas del temps. Per anar fins al cobert s'ha de creuar el pati on vam plantar el nesprer amb la iaia; l'admirarem, una altra vegada, sense confessar-nos que el vol de les orenetes ens encongeix una mica el cor. Gràcies per haver-me ajudat a recordar, amb el teu solo de trombó, la intensitat d'aquells dies dalt de cavall...
ResponElimina