Arriben contra les previsions atmosfèriques més primmirades dels homes del temps d'americana encotillada. Algunes vegades amb el vent del nord, altres amb el de garbí. Sempre desafiants, no entenen d'estacions ni de mapes d'isòbares. T'encongeixen el pit encara que un sol de juliol desfaci les voreres del carrer, treguis el cap pel balcó i t'espantis de veure el cel tan blau. Plouen a casa teva. Els núvols negres entren per la finestra de la cuina, es passegen per tot el pis fins que et troben i se't desfan al clatell. No hi ha paraigua que valgui. N'hi ha de tan tempestuosos que en aquest anar i venir et deixen el menjador com si hi hagués passat un huracà. Són de ressaca llarga: t'estaries mesos vestida de dol; dient-te, pobreta; devorant llibres de coberta i pàgines negres; mirant pel·lícules de pena. N'hi ha que t'apedreguen amb una rapidesa feridora, com la calamarsa. Els blaus et duren uns dies, però no deixen marques. També n'hi ha de tan hàbils que ni els veus entrar. S'escolen pel forat del pany i et plouen a sobre sense que t'adonis fins que t'empapen els ossos. Com el xirimiri. I de sobte et sorprèn un incòmode calfred a l'esquena, el cap et bull sense saber ben bé per què i aleshores i ja no ha qui et lliuri, com a mínim, d'una nit de quarantena en què voldries morir abraçat a la flassada, adormir-te al plor d'un violí desconsolat.
29/9/09
Dies de pluja
Arriben contra les previsions atmosfèriques més primmirades dels homes del temps d'americana encotillada. Algunes vegades amb el vent del nord, altres amb el de garbí. Sempre desafiants, no entenen d'estacions ni de mapes d'isòbares. T'encongeixen el pit encara que un sol de juliol desfaci les voreres del carrer, treguis el cap pel balcó i t'espantis de veure el cel tan blau. Plouen a casa teva. Els núvols negres entren per la finestra de la cuina, es passegen per tot el pis fins que et troben i se't desfan al clatell. No hi ha paraigua que valgui. N'hi ha de tan tempestuosos que en aquest anar i venir et deixen el menjador com si hi hagués passat un huracà. Són de ressaca llarga: t'estaries mesos vestida de dol; dient-te, pobreta; devorant llibres de coberta i pàgines negres; mirant pel·lícules de pena. N'hi ha que t'apedreguen amb una rapidesa feridora, com la calamarsa. Els blaus et duren uns dies, però no deixen marques. També n'hi ha de tan hàbils que ni els veus entrar. S'escolen pel forat del pany i et plouen a sobre sense que t'adonis fins que t'empapen els ossos. Com el xirimiri. I de sobte et sorprèn un incòmode calfred a l'esquena, el cap et bull sense saber ben bé per què i aleshores i ja no ha qui et lliuri, com a mínim, d'una nit de quarantena en què voldries morir abraçat a la flassada, adormir-te al plor d'un violí desconsolat.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Però si avui és dimecres!
ResponEliminaI lu macu que són les tempestes.
T'has posat mai a la pell de la pluja? Resulta que avances pels camins, mirant el cel, cercant el blau i el sol que t'ajuden a convertir en esgarrifança agradable el fred que fa; o corres a l'ombra passatgera d'aquell núvol de sucre que fa més suportable la cremor de l'estiu. I sempre provant d'evitar les tempestes, perquè diuen que fan mal, i alces els ulls al cel amb el cor encongit quan fa olor de pluja i és massa fosc per ser migdia, Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara, no ens deixeu, deia la iaia quan sentia tronar. Que troni lluny, que no vingui a mi... I mires tant al cel que un dia, quan claves els ulls a terra te n'adones que no hi toques de peus, que te n'has anat lluny, molt amunt, que flotes, que hauries d'haver mirat els camins, els ulls, les mans, i no tant el cel, però ja és massa tard perquè ets enmig dels núvols, negres com el carbó, i trona i tu ets el tro i et precipites, no vols ploure, però plous, no ho pots evitar, la teva pell és aigua, ets la pluja, i caus amb força i la tempesta ho destrossa tot, fa miques el teu món, aquell que acabes d'abandonar sense adonar-te'n. I tot ha de tornar a començar, però d'una altra manera. I has de sortir-ne, assumir la destrossa, però no quedar-t'hi, besar la mica de llum que filtra la terra humida i alçar-te. Trontolles, però no caus, i persisteixes i tot anirà bé. I un altre dia, pensant encara en l'olor de la pluja, et sorprèn una mirada misteriosa que et porta fins aquí, a prendre aquestes píndoles, que em fan plorar i que em fan somriure.
ResponEliminaI tu que plores i somrius, que m'endevines les cites i el pensament, que escrius amb un llenguatge precís i una rapidesa que ja m'inquieta, no podries descobrir-te? Una pista, ni que sigui... Si vols: lapindola@gmail.com
ResponElimina