Em vaig despertar amb la camisa de dormir rebregada i sorra als genolls. Com si de bon matí la riuada m'hagués tornat al llit. Com si en la foscor nocturna no se m'hagués endut llera avall, com una pedra més, volent-me ofegar entre les branques partides i les restes de les cases. Havia perdut el món de vista quan vaig desistir de nedar a contracorrent, amb les cames mortes, els braços fora de mi i l'esma bufetejada per les onades. La riera va baixar després de dos i dies i mig de pluja tardorenca. No sabria dir com em va arrossegar l'aigua, ni si m'hi vaig acostar gaire. De fet l'últim que recordo és que era al menjador de casa, sobre el sofà, mirant aquella sèrie. L'escalfor sota la manta, el pes a les parpelles. I després, aquell nedar desesperat, a vida o mort, contra la barbàrie que se m'enduia potser cap a la mar. El cel, conjurat amb la riera i marró com l'aiguafang, em venia a dir que no, que d'allà no en sortiria. Quan vaig obrir els ulls, esglaiada, el matalàs encara era moll. Tenia els cabells encarcartonats de terra. Vaig tancar els llençols al tambor i amb la rentadora en marxa me'n vaig anar a la dutxa. Quan em despullava vaig témer que en comptes d'aigua hi ragés fang. De l'aixeta va sortir un raig net i calent. De la boca, un sospir. Estava a cinc minuts de perdre l'autobús cap a la feina.
10/6/10
Devastació
Em vaig despertar amb la camisa de dormir rebregada i sorra als genolls. Com si de bon matí la riuada m'hagués tornat al llit. Com si en la foscor nocturna no se m'hagués endut llera avall, com una pedra més, volent-me ofegar entre les branques partides i les restes de les cases. Havia perdut el món de vista quan vaig desistir de nedar a contracorrent, amb les cames mortes, els braços fora de mi i l'esma bufetejada per les onades. La riera va baixar després de dos i dies i mig de pluja tardorenca. No sabria dir com em va arrossegar l'aigua, ni si m'hi vaig acostar gaire. De fet l'últim que recordo és que era al menjador de casa, sobre el sofà, mirant aquella sèrie. L'escalfor sota la manta, el pes a les parpelles. I després, aquell nedar desesperat, a vida o mort, contra la barbàrie que se m'enduia potser cap a la mar. El cel, conjurat amb la riera i marró com l'aiguafang, em venia a dir que no, que d'allà no en sortiria. Quan vaig obrir els ulls, esglaiada, el matalàs encara era moll. Tenia els cabells encarcartonats de terra. Vaig tancar els llençols al tambor i amb la rentadora en marxa me'n vaig anar a la dutxa. Quan em despullava vaig témer que en comptes d'aigua hi ragés fang. De l'aixeta va sortir un raig net i calent. De la boca, un sospir. Estava a cinc minuts de perdre l'autobús cap a la feina.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada